Les tristes fotografies que veiem aquests dies en diferents canals de les televisió sobre els refugiats musulmans intentant arribar a Europa han provocat un problema controvertit i urgent: el de la immigració musulmana, i com s’hauria d’abordar.
Davant la forta onada d’entrada d’immigrants, la més gran des de la fi de la Segona Guerra Mundial, i després dels atemptats terroristes de París, un conjunt de països, entre ells Alemanya i França, han endurit els controls de les seves fronteres.
Un dels arguments més comuns és que Europa no està fent prou pels refugiats musulmans i que és la responsable del caos a Síria i la resta del món musulmà.
No crec que es tingui dret a pensar que les potències mundials volen plantar la idea de la guerra entre àrabs, ja que es vénen matant des de fa segles i encara segueixen matant-se la mateixa manera, no necessiten armes modernes: crucifixió, decapitació a espasa o ganivet, totes les formes són bones si serveixen per acovardir o eliminar a qui se’ls s’oposin al lloc on domina alguna de les sectes.
Si algun grup, tribu o secta obté armes modernes l’altra també les tindrà. És el que està passant.
Musulmans: entre ells s’entenen i les seves accions no provoquen crítiques dels organismes internacionals ni de la seva pròpia gent, excepte dels perjudicats, el terrorisme que amenaça a tots. Es sobreentén que les primeres víctimes són els que estan obligats a conviure amb els fanàtics sense tenir cap capacitat de reacció. El poble no està armat com per poder manifestar-se i enfrontar-los.
Això no obstant, el que les potències volen fer ara, aturar aquestes massacres entre àrabs musulmans per acabar amb aquesta guerra sense fi, es va haver de fer al principi. Tot per sostenir a un dictador que no va titubejar en exterminar la seva pròpia gent, que només demanaven més llibertat. No va ser el poble qui va començar aquesta guerra.. Només que aquesta vegada les dues parts podien defensar-se en lloc de deixar-se matar sense lluitar.
Una societat multicultural implica que s’accepta la convivència entre cultures. Això és el que ha passat a tot el món, l’acceptació i respecte del diferent. Per l’immigrant hi ha determinats passos que cal complir, un visat, el respecte per les lleis del país receptor, l’aprenentatge dels seus costums i idiomes.
La invasió que pateix Europa no és convivència sinó que els refugiats que arriben ja tenen com a objectiu la imposició de la seva cultura i religió en els països que els alberga. Els refugiats no són només els que fugen de les guerres sinó que vénen de tot arreu buscant feina i una vida millor, però no s’adapten a les lleis del país sinó que aspiren a transformar-les imposant les pròpies.
Lamentablement aquesta realitat no és percebuda pels líders europeus, que permeten l’atropellament dels seus ciutadans per hordes que, en lloc d’agrair, exigeixen el que creuen que se’ls ha pel sol fet d’estar en estat de necessitat. Res a veure amb els immigrants d’ahir, que estaven disposats sacrificar-se i treballar per donar als seus fills un futur que no tenien als seus països d’origen i agraïen l’oportunitat de començar una nova vida, acceptaven la diferència i també eren acceptats.
