Va ser un gir de 200 graus.
De sobte creuant el carrer, va ser com si ens atropellés un submarí.
La por va envair l’ànima, proclamant-se reina dels pensaments i accions.
A mesura que passava el temps, el dolor anava fent-se amo dels cors.
La incertesa, de sentir que s’estava vivint deshora.
Despertant cada nou clarejar, amb l’esperança que tot acabés, ens omplíem el pit de valentia, desitjant que tot fos un instant efímer.
Tornant a la crua realitat, en una mil·lèsima de segon.
Buscant controlar la ment, amb pensaments optimistes, hobbies que ens mantinguessin ocupats, per així no pensar i entrar a l’abisme.
La solitud va començar a ser en molts casos, la millor amiga i d’altres la pitjor de les enemigues.
Empresonats en un bucle de sentiments porucs.
Vèiem com canviava el món.
Els nostres ancians lluitaven per viure, una vegada més, en els darrers anys de vida.
Després duna llarga vida de lluita constant.
Els nens adaptant-se amb valentia a una nova era, que els obligo a ser responsables en temps innocents de la infància.
Morts irreparables, danys irreversibles.
Gent veient les seves depressions empitjorar i d’altres coneixent-les per primera vegada.
Temps durs, que ens van ensenyar lliçons de fortalesa increïbles.
Una era de sentir dia a dia l’instint de supervivència, agafats de la mà de la resignació, dolor, adrenalina, incertesa, por, solitud, negativitat, força, saviesa.
Temps sens dubte que deixaran empremta al firmament.
Quedaran tatuats a l’ànima, eternament.
Gestionem aquest pou de sentiments foscos, per evolucionar l’espècie humana.
Assolint invertir la negativitat en positivitat.
Creient fermament que vindran millors temps.
Amb optimisme i fe.
Què tot algun dia s’acabarà.
Siguem el far de llum intermitent que mai no deixarà de parpellejar en la immensitat de la foscor.