Cada vegada tinc més clar que la situació que s’està vivint al Regne d’Espanya, amb relació a la convocatòria del referèndum de l’1 d’octubre a Catalunya, ajuda a fer “sortir de l’armari” tot allò que semblava inexistent i que potser només se’n parlava a les classes d’història dels nostres veïns…
Inevitablement, per coses del subconscient, quan vaig veure al Fiscal General de l’Estat Espanyol a la compareixença que va fer, per anunciar un seguit de mesures que aniria aplicant, per evitar que el referèndum convocat pel Parlament de Catalunya i el Govern de la Generalitat es dugués a terme, em va venir al cap una imatge en blanc i negre d’un llunyà Arias Navarro, anunciant llagrimós la mort del dictador Francisco Franco, moment en el qual la Nació Espanyola va començar… ¿un nou camí?
Qui es pensava que, amb l’enterrament del Caudillo i el pas dels anys tot seria diferent, sembla haver-se equivocat perquè, en el fons, els més nostàlgics del passat s’han alliberat i poden mostrar-se, sense embuts, entenedors de la democràcia només quan va acompanyada de la privació d’opinió popular. Els més perduts, però, son aquells que volen acatar la legalitat i facilitar, al mateix temps, la veu de la ciutadania… És com un sí però no… com un ara i un mai… com un d’acord i un desacord… com un ¿vols dir? i un gens pas!!!!
És al·lucinant seguir el guió que des de la Fiscalia de l’Estat i les institucions judicials van sorgint dia a dia… i també ho és veure l’efecte contagi que sembla haver arribat a Madrid amb la prohibició d’un acte que s’anava a dur a terme a l’Ajuntament de Madrid per parlar sobre el “dret a decidir” i que ni la mateixa alcaldessa, Manuela Carmela, jutgessa de professió, comprèn el per què del vet…
Europa, tard o d’hora s’haurà de pronunciar i, per molt mal de ciàtica que tingui el President de la Comissió Europea, haurà de posar el fre a una situació social que pot esquitxar la reputació democràtica de la Unió.
Els militants del Partit Popular se senten feliços perquè ja han sortit de l’armari, poden tornar a ser i dir el que sempre han pensat o dit en privat, com ho feia l’expresident Aznar parlant català a l’intimitat i ara se senten feliços perquè la confrontació els deixa poder lluir millor en públic la roba que portaven només dins de casa…
Penso que l’actuació del govern espanyol i de la majoria social espanyola estan emmerdant més la cosa. És un tòpic però quan prop del 50% dels habitants d’un territori voten candidatures independentistes, tens un problema que pots solucionar políticament com al Quebec o a Escòcia. Però no, el Govern del PP i la majoria de la societat espanyola prefereixen allò de “si ho podem solucionar a hòsties perquè fer-ho d’una altra manera”. I jo no sóc independentista català però no tinc ganes de moure un dit per aquesta Espanya (que és la majoritària). El referèndum unilateral és un nyap però hi havia una altra alternativa que no fos rendir-se? I jo com un pervers i malparit equidistant no vull haver d’elegir i apostar per una independència que no crec que sigui bona, però tinc clar que l’actual Espanya no m’agrada. I crec que Catalunya no es mereix la independència (és la meva opinió) però Espanya es mereix la independència de Catalunya.