La campanya de distorsió de significats que aplica l’espanyolisme com a arma de guerra ha ressuscitat un mot amb una rara virtut: la de portar escrit a la cara “Demana’m per què sóc així”. Com és que aquests colpistes que som, segons el feixisme, no ens diem en realitat copistes? (a part de l’obvietat que els copistes de copisteria es dediquen a una altra cosa).
    Les peculiaritats de la democràcia espanyola ens han acostumat, per desgràcia, als termes colpisme i colpistes, així com al verb colpir (tant en el sentit literal de ‘impactar, tocar’ com en el metafòric de ‘impressionar, afectar l’ànim’) i a l’adjectiu colpidor. De fet, tampoc ens és estrany del tot colpejar, encara que els parlants d’alguns dialectes, en no tenir-lo com a propi, deuen pensar que és un castellanisme (al final del paràgraf següent us n’explicaré una de divertida respecte a això).
    En fi, la gràcia de tot plegat és que aquesta mitja dotzeneta de mots provenen, per al parlant de català central i balear, de cop, i per tant és lícit que es preguntin d’on surt aquesta L intrusa. I encara més lícit és respondre’ls que es tracta d’una L etimològica, és a dir, que ja hi era en el mot llatí del qual prové (colaphus, ‘cop de puny’) i encara més enrere, en el grec original (kólaphos’, ‘bufetada’). Així doncs, els parlars valencians, que és on efectivament s’ha mantingut viva la forma colp, es mostren més fidels a l’origen, per més que als d’aquí dalt ens costi de pronunciar. I tingueu present que cop és una paraula hiperpolisèmica i present en multitud de locucions (a cop calent, cop de gràcia, de cop i volta, cop de mà… No acabaríem). Res més fàcil de comprovar que observant els derivats de la forma evolucionada: contracop a part, copejador i copejament no solament són dues rotundes desconegudes sinó que m’hi jugo un pèsol que en cas de preguntar-ho rebrien la llufa de castellanismes pràcticament de manera unànime. Per no parlar de copejar (aquesta és la cosa graciosa que us deia): si féssim una enquesta, quants gent creieu que li atribuiria un significat més pròxim a activitats de barra de bar que no al que realment té?
    Si Els segadors hagués estat escrit al País Valencià i no al Principat, avui la tornada que cantaríem diria ‘Bon colp de falç’. I si la transició espanyola s’hagués fet com en una democràcia de debò, segurament avui no ens colpiria la idea esgarrifosa que una part dels nostres coterranis, si poguessin, ens enviarien a la presó després de copejar-nos en el sentit més literal.