Sens dubte, Txèkhov té un especial poder evocador sobre les nostres ànimes. En concret, en la novel·la La meva vida. Relat d’un provincià, reflexiona sobre el sentit de l’esforç personal en l’intent d’alliberar la pàtria de l’esclavatge. I, en aquest sentit, en rememorar la seva trajectòria, un dels protagonistes constata adolorit que: “Teníem raó, però hem fet malament allò en què teníem raó”. I, tot seguit, afegeix “suposem que treballes molt de temps, molt, tota la vida, i que finalment n’obtens algun resultat pràctic; tot i així, però, ¿quina importància poden tenir els teus resultats, què pot contra les forces [tan poderoses a les que t’enfrontes]?. És una gota en el mar!”. I ell mateix es pregunta “¿quin benefici els ha aportat [al meus compatriotes] tot el que s’ha escrit i dit fins ara, si tenen les mateixes tenebres a l’ànima i la mateixa repulsió a la llibertat que tenien fa 300 anys?”. Doncs, malgrat que “generació rere generació llegeixen i senten parlar sobre la veritat, la caritat i la llibertat”, en realitat “fins al darrer moment de la seva vida, menteixen, es mortifiquen els uns als altres, i temen la llibertat i l’odien com a un enemic.”

Aleshores, en l’intent de mantenir viva l’esperança, exclama “Fan falta altres mitjans de lluita, forts, decisius, ràpids! Si realment vols ser útil, surt de l’estret cercle de l’activitat ordinària i procura actuar immediatament sobre la massa! Per sobre de tot fa falta un sermó enèrgic, sorollós”, com, “el músic o el cantant [que] actua d’un sol cop sobre milers de persones”. En la mesura que “[qui] està tip de la brutícia dels petits interessos mesquins, qui està ofès i s’indigna, tan sols pot trobar la tranquil·litat i la satisfacció en quelcom meravellós.”

Per Oriol Junqueras / ACPG – Redacció