Als avis i a les àvies no els hauríem de deixar d’estimar mai i, especialment, si són persones bones amb els seus nets. Jo he tingut la sort de ser criada per la meva àvia (paterna) i em sento molt orgullosa d’això. El desafiament amb el qual s’enfronten els padrins en la societat actual exigeix aprendre a saber fer i viure amb la realitat del moment. Ells atresoren la serenitat necessària per tot el que la vida els posa pel davant.
Els avis es converteixen en una peça essencial dins les xarxes familiars per la seva capacitat d’ajuda, en molts casos per exigències laborals o econòmiques dels seus fills. Anteriorment, els descendents eren el refugi dels pares arribats a la seva vellesa, però, actualment, aquesta ajuda es invertida, quan els avis adquireixen un paper actiu en l’assistència vers la família dels seus fills.
Es diu que ser avi o àvia implica no exclusivament la presència d’un net, sinó també la relació que l’adult gran estableix amb si mateix i la seva pròpia realitat, com a portador d’un patrimoni de valors del passat i com a representant d’una idea de cara al futur.
L’essència del vincle entre tots dos li dona la dinàmica amorosa i educativa, en què el net és un projecte de futur i els avis són història, tradicions, riquesa d’experiències. Són dos extrems del mateix nucli familiar units per l’afecte.
Espero i confio que la vida sigui prou bona per a tots aquests avis i àvies. Gràcies perquè la vostra experiència pot ser el gran tresor de moltes famílies.
