La ràbia ens fa pensar amb tot, ens fa dir de tot i ens pot fer trencar la coherència moral, fent-nos xocar obertament amb els principis apresos al llarg de la nostra vida, basats en el respecte, la llibertat, la fraternitat i la igualtat absoluta de les persones…

Sense ràbia se’ns desenvolupen els somnis, creix la tendresa que esdevé estimació fent possible la convivència, una convivència que accepta la diferència, caminant en dues direccions…

Deixem de somiar, de volar i de pensar quan un fet inesperat fa esclatar una desgràcia que esquartera la vida de gent innocent, sense cap motiu, sense cap explicació, notant la buidor de la seva presència… una presència famolenca, amb ganes de buscar una “presa” que assenyali algú a qui poder fer-li descarregar l’odi injectat…

Deixem de pensar perquè el nostre cor s’ha bloquejat, deixem de creure amb la bondat i, en part, ens sentim il·lusos per haver defensat la dignitat de tothom, sense excepció, perquè uns quants mal nascuts,  sota la màscara d’una identitat cultural, han comès un acte inhumà en nom d’una creença que han robat…

No sé si el destí el tenim escrit o almenys, en part, l’hem d’escriure cada dia, sent responsables de les nostres actuacions i de la nostra vida, sense tocar la pell d’innocents… però ara dubto si la llibertat real de les persones ha de ser tant gran com per haver de pagar-ho amb tanta violència… Potser noto més la ràbia perquè aquesta vegada ha tocat més a prop, perquè per un instant he arribat a creure’m que tallant l’arrel identitària es podria aconseguir millor sotmetre la indecència a la decència… però no, sé que això m’ho fa pensar la ràbia… perquè la indecència no és cultural, la indecència és una actitud humana davant d’una mala interpretació moral, que no té res a veure amb principis de dignitat o encara menys amb un dogma de fe…

La indecència és l’estat de maledicció d’algú que no hauria d’haver nascut mai, d’algú que no hauria d’haver estat jutge de la vida d’innocents i… per tot plegat sento ràbia.