És una frase del Don Quixot de Cervantes que m’encanta: “Qui llegeix molt i camina molt sap molt i veu molt” i que li diu el protagonista de la seva obra al seu escuder Sancho Panza. I m’agradaria, amb l’excusa de recórrer una mica la vida de Cervantes, reflexionar sobre algunes de les coses que ens ensenya. Cervantes tenia una vasta cultura que es notava en la seva obra, però també va ser un home d’acció. Va viure a diversos llocs de la seva Castella natal, però a més com a soldat va recórrer llocs com Barcelona, que admirava, o Nàpols i el sud d’Itàlia. També va estar com a captiu a Alger durant cinc anys, el que li va permetre conèixer, si us plau, per força, una mica la cultura musulmana. Els diversos intents de fugida li van donar experiències inesborrables. Com també va poder conèixer molt les misèries de la gent per la seva feina, després d’haver estat rescatar, com a cobrador d’impostos. I hem d’arribar al seu relatiu fracàs fins que va passar els 50 anys com a literat. Com diria ell mateix, havia viscut a diferents llocs i cultures i havia conegut molts tipus de persones i molts fracassos: perdre un braç a Lepant, ser capturat pels musulmans, acabar en una presó cristiana per poc temps per un incident menor…Tot això li havia permès “caminar” molt i “veure” molt i conjugat amb el que havia llegit (i el talent innat i l’atzar, naturalment) li va permetre crear una obra mestra.

Un altre clàssic espanyol, Pío Baroja, deia que el nacionalisme es curava viatjant i el carlisme llegint. Una exageració amb una relativa veritat. És cert que hi ha molts fanàtics integristes (penso ara en els islamistes però no només) que han viatjat una mica i tenen força cultura…però s’ha de dir que són una minoria. I a més fanàtics molt eficaços perquè tenen una perspectiva que no comparteixen els seus correligionaris menys viatjats i llegits. Penso ara en Mohammed Atta, el cervell dels atemptats de l’11-S, que va viure molts anys a Alemanya i Estats Units i que era llicenciat en arquitectura. Tenia cultura i a més de l’àrab sabia anglès i alemany, a banda de conèixer força la cultura occidental que volia destruir. L’arma perfecta, vaja. Però normalment és cert que el fanatisme excloent nacional (el nacionalisme és una altra cosa més universal: el sentiment de pertinença a una nació) es suavitza si has viscut en altres indrets i el fanatisme excloent religiós o ideològic si has llegit bona literatura o les opinions dels altres. Com a mínim, ens fa més conscients dels nostres límits i ens ajuda a saber millor que el món és més gran del que ens podem imaginar (el que diu un personatge de Shakespeare) i que hem de ser humils respecte al que podem fer o deixar de fer. Però millor, ho acabo amb una altra frase de Cervantes que ho resumeix més bé: “Quina bogeria o quina manca de sentit em porta a comptar les faltes dels altres, tenint tant a dir de les meves?