Qui  més qui menys s’adona que quelcom no funciona del tot bé, en una societat que condemna als joves i als aturats majors de 40 anys, a tenir grans dificultats per trobar feina estable i a haver de fer-ho en el món del precariat, amb salaris de misèria molt propers als del tercer món. També que quelcom està canviant, promogut per una transformació digital i la seva seqüela de robotització, que de forma inexorable està condicionant el futur d’una nova societat, totalment desconeguda, que pot servir per beneficiar a tota la humanitat o només a una petita part més depredadora, culpable de la creixent desigualtat social i la desfeta de l’estat del benestar.
 
Davant d’aquesta situació tan negativa, una petita part del col·lectiu sènior, que arribarà a ser una tercera part de la població, es planteja recuperar un dels principis bàsics del bressol de la democràcia de Grècia, la de deliberar junts joves i sèniors, en els assumptes que més els afectaven. Consideraven que l’autèntica força consistia en associar i barrejar la il·lusió i vitalitat dels joves amb l’experiència i maduresa dels sèniors.
 
És per tot això que cal estimar convenient, que en una societat per a totes les edats, centrada en les persones i no en els diners, que camina cap una imparable digitalització, proposar i promoure un pacte Intergeneracional, per fer possible que aquesta digitalització fos vàlida per a tothom. Caldria seguir l’exemple que avui dia es dona entre avis i néts. No fer-ho, podria suposar una greu irresponsabilitat, i, qui ho vol?