Dinar familiar, sopar d’amics, si surts al restaurant o vas al bar a fer un cafè, arriba l’hora de pagar i l’etern maldecap sobre la conveniència o no de deixar propina, i quina és la quantitat apropiada que cal deixar.

Una propina és una quantitat de diners que dónes, en signe d’agraïment per un servei i la seva qualitat. Segons els sectors, els països, les persones, les propines no són vistes de la mateixa manera.

A l’origen, la pràctica s’hauria originat en un restaurant americà, allà pel segle 18, on el patró va posar sobre la barra un pot amb una inscripció: To Insure Promptness. Els clients que posarien monedes en el recipient ho farien per ser servits més apressa. Així va quedar per a la posteritat la paraula TIP que es la que significa propina en anglès.

Amb el temps aquest costum es va anar diversificant, i la propina es convertí en un tracte de favor d’un client satisfet vers l’empleat que l’ha atès amb diligencia, i es pot donar a qualsevol prestador de servei, com perruquers, taxistes, guies turístics , etc..

A Canadà o Estats Units sol estar tàcitament pactada la proporció d’un 10 a15% de la factura com a propina. En canvi un cambrer japonès se sentirà molestat, inclús ofès si li deixeu alguna moneda ja que sol considerar que el seu salari és el pagament pels seus serveis.

I és que sovint, els treballadors sobretot de l’hostaleria, tenen uns salaris baixos, sota la promesa de arrodonir-los amb les propines.

Es tractaria d’una tesis segons la qual els individus creen i segueixen unes normes socials per raons d’eficiència. Traducció: els clients donarien propines per a poder controlar la qualitat del treball dels cambrers. La idea seria que davant la impossibilitat del patró d´’un bar per exemple de controlar la qualitat del treball dels seus empleats, en traspassaria la responsabilitat als clients. La norma social de la propina afavoriria un millor servei,  si la qualitat s’avalués en funció de la xifra de la propina.

El problema de tot plegat és que sovint és ben difícil d’establir una relació clara entre satisfacció del client i la suma de la propina. Sovint ens guiem més per simpaties i costums.

També hi ha la propina-recompensa per haver-te col·locat a la taula de la finestra, i no la del costat dels serveis per exemple. La propina-preventiva al noi que vigila l’aparcament perquè tingui una cura especial del teu vehicle. La propina-llegenda, aquella de portar un pernil al mestre d’escola perquè, ensopit i amb la panxa ben plena, no fes tant cas de les errades del treball del teu fill a l’escola.

Era propina, aquell cop que a la frontera de La Jonquera, amb el cotxe ple de Duralex, texans, tabacs i licors per la família la mare li va entaforar al Guardia Civil un paquet de tabac a la butxaca?

També seria propina una suma donada al responsable de triar entre varis projectes, perquè afavorís el teu?

On està el límit entre agrair una feina, demostrar la teva satisfacció i el suborn?

En la quantitat de diners? En el benefici que n’esperes? En la professió del qui la rep?

Quants graus de separació entre propina i corrupció?

Res, que avui no en traurem l’entrellat.

Normes socials que es desvirtuen.

Continuaré deixant la “calderilla”, i em sentiré altament culpable si no arribo al famós 10%, ja que estic segura que al cambrer li hauran posat un salari baix comptant que ja s’ho guanyarà a base de propines. Un sobresou que no cotitzarà a la seguretat social per la seva pensió futura.

Em farà ràbia però ho faré.