És un terme una mica paradoxal, perquè d’una banda té un aire com mig familiar, a causa de la normalitat amb què el tenim incorporat al nostre lèxic (igual que parents seus com presa, comprensió o sorpresa), i de l’altre el significat el coneixem només per referències, per dir-ho així (quants de vosaltres hi heu estat tancats? Per sort, pocs, tot i que segurament aquest pocs ja és massa).
    Encara que potser a primer bot no ens ve al cap, presó prové del verb prendre, cosa que té molta lògica. L’autoritat et pren i et tanca. I més concretament del llatí prehendere, ‘agafar, copsar’, forma allargassada que s’ha conservat en fòssils com aprehendre, aprehensible i aprehensió (quants cops a la vida heu emprat aquests termes? Un? Cap?). Per dissimilació, que és un fenomen fonètic que ajuda a estalviar feina a l’hora de pronunciar, aquest verb donà des de ben antic la variant pendre, que, segons el GDLC, és la que hauríem d’emprar d’acord amb la pronúncia unànime, en comptes de prendre.
    Aquesta pronúncia es confirma en els seus dos derivats més vistosos, que alhora constitueixen tot un contrasentit conceptual en relació al terme que ens ocupa: aprendre i comprendre. També en són desprendre, sorprendre i emprendre, així com la variant valenciana d’aquest últim, mamprendre (tots invariablement pronunciats, llevat dels lletraferits massa zelosos, amb caiguda de la R). L’únic d’aquests infinitius que s’acosta al sentit diguem-ne castigador o negatiu de presó és reprendre (‘Adreçar paraules de censura, de blasme o desaprovació’), que no en va és el pare de represàlia.
    Tanmateix, i ja que la realitat s’ha tornat tan absurda que ens hi obliga, més que en etimologia avui voldria insistir en l’ús tradicional de l’expressió que descriu el fet de privar una persona de llibertat. Les últimes setmanes, a conseqüència de la contaminació galopant, ens fem tips de sentir periodistes que diuen “Han ficat/posat els consellers a la presó”. D’això se n’ha dit tota la vida ‘tancar a la presó’, tal com jo mateix he fet fins ara en aquest article. I és com n’hauríem de continuar dient, entre altres coses perquè el verb tancar és més específic que posar o ficar, molt més polisèmics. Sense que sembli frívol, valgui aquest suggeriment com a homenatge als compatriotes que ara mateix pateixen privació de llibertat per haver lluitat pel país, cosa que indefectiblement també ha de voler dir lluitar per la llengua i la personalitat que la diferencia de qualsevol altra.