Potser ara no és el moment…

He llegit que des de l’any 2000, a Portugal, s’han cremat tres milions d’hectàrees de bosc; és a dir, una quantitat equivalent a tres milions de camps de futbol o seixanta quatre vegades l’extensió del Principat d’Andorra… He llegit que alguns d’aquests incendis han estat provocats… He llegit que el secretari d’Estat del Ministeri portuguès de l’administració interna, Jorge Gomes, ja va advertir el passat 15 de maig, durant la presentació a l’Algarve del pla contra incendis, que calia potser no esperar l’u de juliol per activar la fase de màxima alerta (anomenat Charlie)… però la rigidesa del dispositiu lusità contra el foc forestal, basat en escalafons, no va tenir tampoc en compte la demanda de més flexibilitat, com van proposar alguns professors universitaris, en moments de condicions climatològiques excepcionals com la del dissabte dia 17 de juny, així com  l’advertiment del president de l’Institut del Mar i de l’Atmosfera, quan va avisar Protecció Civil que es produirien tempestes seques al centre de Portugal…

Pedrógão Grande ha estat protagonista d’un drama humà que  m’ha tocat el cor, no només pel nombre de víctimes sinó per la manera de morir… Se sap que aquest incendi no ha estat provocat, se sap que ha estat un llamp qui ha desencadenat tota la tragèdia… potser això farà que la resignació ajudi a superar aquest mal son… o potser ara no és el moment de parlar de culpables, com molt bé va dir el President Marcelo Rebelo de Sousa perquè la prioritat és la d’extingir les flames i donar ajut a les víctimes…

Potser sí, potser te raó perquè en calent mai s’és objectiu… M’he emocionat veure com el President tenia que interrompre una roda de premsa perquè les llàgrimes no el deixaven parlar… Estic trist, com tothom ho pot estar, veient i sentint a supervivents que han perdut familiars, que s’han quedat sense rés i també per aquells bombers que han donat la vida per treure de l’infern a d’altres persones…

Desitjo que quan sigui el moment de parlar-ne, se’n parli àmpliament per evitar, aquesta vegada sí, que mai més torni a passar una cosa així, que la prevenció s’imposi pel damunt dels interessos, pel damunt de l’economia i sobre tot pel seny i el record de la pobra gent que ha cremat la seva vida…

Demano a Déu què, quan arribi el moment de parlar-ne, ningú utilitzi a les víctimes per a fer política, que ningú faci ús del dolor d’aquesta pobra gent i que les llàgrimes de l’horror hagin, al menys, servit per deixar mullada per sempre una terra què, any rere any, es crema…

Em sap tant de greu, estimada Portugal…

TOTES LES NOTÍCIES