Polítics com Pepe Mújica

Quan descobreixes que hi ha gent com en Pepe Mújica et reconcilies amb la raça humana i amb aquells qui tenen poder. Estem parlant del qui va ser president de l’Uruguai entre el 2010 i el 2015. La seva figura ha despertat l’interès mundial per la seva excentricitat però també pel seu estil de vida humil i senzill. Per exemple, va donar el 90% del sou presidencial a causes benèfiques i tot i ser el primer mandatari del seu país encara residia en una petita caseta amb hortet, pràcticament una xabola, als afores de la capital: Montevideo. Pel que fa a l’àmbit polític va destacar per les propostes de legalització del matrimoni de persones del mateix sexe, la despenalització de l’avortament i la legalització del cànnabis, a més d’acceptar alguns convictes de Guantánamo. En aquesta època d’ídols caiguts de l’esquerra (i també de la dreta) contrasta el seu exemple amb el del brasiler Lula, presumpte corrupte i d’altres com en Tony Blair: líder de la pseudoesquerra britànica i les seves relacions fosques amb el magnat Rupert Murdoch (fins que, aparentment, es va embolicar amb la dona d’aquest). Diuen que el poder no corromp sinó que desemmascara i revela el veritable ésser d’una persona. I en el cas de Múgica, com en el de Mandela, veiem que al poder també poden arribar personatges excepcionals. Clar que potser en uns anys descobrim que eren personatges més foscos del que ens pensàvem. Recordo que sóc dels qui assegurava, rotundament i en la meva època més radical políticament, que els polítics Jordi Pujol i Rodrigo Rato eren força honestos, tot i que el seu entorn…Però, vaja, toquem fusta ja que no sembla que s’hagi de descobrir, en el futur, cap cosa escabrosa de Mandela i Mújica. Sembla.

Potser perquè tots dos van semblar-se en quelcom més que ser presidents carismàtics del seu país. Tots dos van estar a la presó per les seves creences i això els va transformar. En el cas de Mújica, va ser membre de la guerrilla d’extrema esquerra montonera i va estar a la presó uns 15 anys. Un temps on va patir diversos períodes d’aïllament i tortura. I que el va convertir en algú més pragmàtic i allunyat del terrorisme. Un terrorisme que havia servit com a excusa als militars i als elements més reaccionaris del seu país per a convertir l’Uruguai, una democràcia sòlida fins llavors, en una dictadura bàrbara. Quan aquesta va caure va optar per la lluita pacífica i transformadora, més enllà d’una revolució que acostuma a ser un somni degenerat. Probablement, va ser aquí on va fer el seu màster d’humiltat i que li ha fet dir sentències com aquesta: “la vida és un miracle. Res val més que la vida. Sóc dels homes que creuen que el millor està sempre per venir”. El que crec que seria un meravellós epitafi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *