Que els verbs generin substantius no és pas fenomen infreqüent. No és tan habitual com al contrari (de capsa, encapsar, per exemple), però tampoc és rar. És el cas, tal com dèiem la setmana passada, d’aquest poder que branda Soraya Sáenz de Santamaria contra la llibertat d’un referèndum. La particularitat d’aquest cas és que el nou substantiu va conservar la forma, de manera que va obligar a alterar-ne la pronúncia per poder diferenciar els dos mots. Cosa que no estalvia, això sí, confusions i equívocs, especialment en la llengua escrita.
    Equívocs que, ben mirat, no són tan estranys, atès que nom i verb mantenen una mena de lligam soterrani, una mica com el d’aquells bessons que senten les emocions del germà a distància. Per això es fa difícil d’establir si derivats de tanta presència quotidiana com els adjectius possible, potent (i impotent) o subtantius com possibilitat o potència venen de l’un o de l’altre. Puixança ara ha quedat relegat a l’àmbit literari i el registre culte, però hi va haver una època que va tenir molta ídem. Així mateix, prepotent, potestat o compostos com omnipotència oplenipotenciari donen la mesura del paper que aquest concepte ocupa en un hipotètic rànquing de la importància dels mots, si em permeteu la fantasia.
En el significat originari, poder significa ‘tenir la capacitat o l’habilitat de fer una cosa’, mentre que en el nominal, ‘facultat que posa en estat de fer alguna cosa’. Es tracta, la segona, d’una definició una mica abstrusa, molt més que la imatge (o la sensació) que ens ve al cap quan pensem en el concepte, perfectament inequívoca. Tots sabem ben bé a què ens referim quan parlem de poder; tant ho sabem que, a còpia de segles d’abús d’aquesta facultat (no en va el llenguatge jurídic ha encunyat l’expressió ‘abús de poder’), hem acabat per oblidar la distància que hi ha entre la ‘capacitat o habilitat de fer alguna cosa’ i la realització d’aquesta cosa en benefici propi i en detriment d’algú altre. La distància que hi ha entre la posibilitat, que és hipotètica per definició, i l’ús impropi de l’acompliment d’aquella possibilitat és la mateixa que hi ha entre la capacitat que et confereix un text legal (una constitució, per exemple) i el fet de saber que el faràs servir per justificar una acció ja decidida, sense donar-li a la possibilitat l’opció de la seva pròpia natura, que és la de poder ser i alhora poder no ser. És el que la mentalitat franquista del PP li impedeix d’acceptar: Espanya no pot ser o no ser. Espanya és, i prou.