El passat 18-07-16. el filòsof Norbet Bilbeny va publicar en La Vanguardia, un article titulat “Una certa pobresa mental”, quina lectura és totalment recomanable. Pobresa que es fa palesa en petites coses, en atzagaiades de fàcil solució, sense raó de ser, com es dona en un municipi d’El Maresme. Un tècnic de l’ajuntament pren una decisió totalment arbitraria, en la col·locació d’una línia de vida, per ajudar a la gent gran a sortir de l’aigua quan s’està banyant. Aquesta decisió egocèntrica, evidentment errònia, només port ser revocada pel responsable polític afectat, ja sigui el regidor o l’alcalde.

Arribat aquest punt es produeix un xantatge per part del tècnic, que afirma que la seva decisió és la correcta i que si el polític la revoca, serà ell el responsable del que pugi succeir. La resposta del polític consisteix en marejar la perdiu i no fer res.

Es en aquesta resposta quan es produeix la pobresa mental, al constatar com una qüestió d’extrema gravetat, la manca de maduresa mental d’una classe política, per tractar i resoldre assumptes banals que requereixen un nivell mínim de raonament, que no és té o en el cas de tenir-ho, per ganduleria mental no es vol fer servir. Malauradament aquesta pobresa mental també es produeix en administracions de nivell superior, com la Generalitat de Catalunya i el Síndic de Greuges. Les seves conseqüències negatives són la creixent manca de credibilitat de la classe política, el tantsemenfotisme i el passar de tot. Estem ben arreglats! i així ens van les coses