Perspectiva i futur de la cultura popular catalana

patum

En els darrers 25 anys, passada la dura etapa de la resistència i l’adaptació a les noves condicions del règim constitucional, a Catalunya, la cultura popular i les entitats i associacions que s’hi vinculen han tingut una presència pública i un protagonisme social molt notables. La imatge general de la cultura popular ha anat deixant de banda vells tòpics simplificadors que la reduïen a una funció merament reproductora d’unes activitats antigues o d’evocació de reminiscències del passat. La cultura popular s’ha hagut de desempallegar també d’alguns intents d’instrumentalització política dels temps de la “Catalunya dual”. S’ha renovat i actualitzat, refent el contacte amb les activitats i les formes de vida de les noves classes populars d’avui. També ha anat incorporant progressivament –en un procés inevitablement llarg, però intens i decisiu– la creixent diversitat del país. I, complementàriament, de manera molt visible, el sector de la cultura popular ha estat capaç d’introduir noves formes de coordinació, de cooperació i de gestió.

De manera paral·lela, el patrimoni festiu popular tradicional ha homologat la seva presència, s’ha dinamitzat, i ha assolit una reputació inqüestionable que li ha garantit participacions nodrides, la incorporació dels joves i una creixent atenció per part dels mitjans i les xarxes de comunicació. El reconeixement de la Patum (2005) o dels castells (2010) per la UNESCO com a patrimoni de la humanitat –el 2001 ho va ser el Misteri d’Elx i el 2010 el Cant de la Sibil·la– són només senyals destacats de la bona adaptació de la cultura popular tradicional al nou context social i cultural. I cal consignar el creixent nombre de persones i grups dedicats a la recerca i l’estudi de l’àmbit i l’interès acadèmic que les seves aportacions han suscitat. En conjunt, doncs, em sembla justificat parlar d’una etapa d’efervescència de la cultura popular. Aquest factor efervescent hauria de permetre avançar en la incorporació de la diversitat del país, les col·laboracions i els intercanvis amb tradicions i experiències diferents, la implicació en accions solidàries o l’eixamplament, encara, de la intervenció de moltes entitats com a nuclis articuladors de la societat civil. Tot aquest procés, complex però vivíssim, ha afavorit que el teixit associatiu de la cultura popular recuperés la dimensió cívica dinamitzadora que havia tingut en algunes etapes històriques anteriors i actués com a palanca de l’autoorganització de moviments socials i ciutadans involucrats en les reivindicacions i mobilitzacions de contingut social i nacional.

La cultura popular catalana és un dels registres més rics i més vius d’una experiència històrica col·lectiva oberta i permeable, en mutació constant però singular, específica i insubstituïble. La nova tecnologia de la comunicació, i d’accés i difusió de continguts, ha modificat la triangulació establerta entre l’alta cultura –exigent i elitista–, la cultura industrial –de masses i orientada a la prescripció i al consum–, i la cultura popular –més participativa i estretament lligada a les expressions de la vida quotidiana. I l’ha modificat augmentant la capacitat d’influència dels sectors populars, cada vegada amb més recursos informatius, formatius i tecnològics al seu abast i amb majors possibilitats d’anar més enllà dels espais de proximitat. Producció local i difusió i accés globals han fet més àgils i efectius els fluxos d’apropiació i d’influència. Els reptes són molts, però ara ja estem ben acomodats a la nova realitat i tenim operatius molts dels instruments necessaris. Si haguéssim de d’enumerar les característiques definitòries actuals de la cultura popular catalana proposaria començar per aquestes: el desacomplexament en relació a les restriccions i persecucions sofertes en el passat; el respecte simultani i incloent per les arrels i la tradició pròpies i per la diversitat de les que s’han incorporat més recentment al país; l’elasticitat i capacitat organitzativa demostrades; la seva sòlida implantació per tot el país; i la voluntat de projecció de futur i de vinculació a les transformacions històriques en marxa… En resum, obertura de mires, acció constant, confiança en les pròpies forces i fermesa en el camí emprès. I la convicció que el millor i més interessant encara està per fer.

Per Joan-Manuel Tresserras, ex conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat / ACPG – Redacció

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *