De tots els mots tòtem que conformen la punta de la piràmide d’un idioma, aquells dels quals no es pot prescindir (que no són gaires: aquí hem vist, per exemple, estat, fer, tal vegada dir), el verb parlar deu ser el preferit dels del meu gremi. La parla, com a capacitat que diferencia l’ésser humà de la resta d’animals, ha d’ocupar per força un lloc preponderant.
    A diferència dels esmentats, el verb parlar no és tan polisèmic, per això la llista d’accepcions que apareixen al diccionari no és tan aparatosa. Però en canvi té un origen força més interessant: del llatí parabola, ‘comparació, al·legoria’, d’on va sorgir parabolari, ‘fer comparacions, contar historietes’ (paràbola continua ben viva amb el significat inicial, més el matemàtic afegit posteriorment). D’aquesta idea més específica es va passar a la genèrica d’expressar alguna idea, i com que precisament això d’expressar el pensament a través del llenguatge és una activitat que fem contínuament, amb el temps aquest mot ha donat peu a una colla de derivats. Sense anar més lluny, per posar-ne dos de molt vigents, parlament i parlamentari. Però també parleria, parlador, malparlar o parlotejar.
    Els lingüistes en fem anar dos contínuament: parla, amb què ens referim tant a una varietat geogràfica com a un idiolecte, i sobretot parlant, és a dir, cada ésser comunicatiu entès de manera individual. Catalanoparlant icastellanoparlant són dos compostos que la sociolingüística ha exportat a la llengua estàndard.
    Finalment, la prova del cotó que confirma la transcendència d’aquesta paraula en la vida quotidiana són els sinònims, força nombrosos: enraonar (enyorat per causa del desús en què va caient), xerrar, garlar, dialogar, conversar, dir, perorar, xerrotejar…
    Fixeu-vos, però, en un detall important: l’etimologia ens ha revelat que al moment de néixer era un verb transitiu: contava alguna cosa (comparacions, al·legories). Amb el temps, ha anat adquirint un sentit més general fins a fer-se intransitiu. Podem dir: “Seu que parlarem”, sense especificar de què. Aquesta intransitivitat és el que fa sospitós el moviment ‘Parlem/Hablemos’ (ves que no s’hagin inspirat en la campanya de La Caixa). Molt bé, però de què? Perquè el govern del PP fa anys que reclama diàleg però després es nega a dialogar sobre determinat tema. Potser en realitat només volen dir ‘Calmem-nos’. Perquè si es tracta de paralar, tothom sap de què hem de parlar, i fer veure que el referèndum no existeix no arregla res. Potser sí que tenen raó, doncs, els qui proposen que el lema hauria de ser ‘Parlem-ne’.