Nou llibre de Pau Vidal: “Fronts oberts”

Autor de “Fronts oberts” (Ed. Empúries Narrativa), Premi Marian Vayreda 2011, i col·laborador de l’ACPG.

 

-Fronts oberts és la seva segona novel·la. Quines han estat les seves fonts d’inspiració per desenvolupar-la?

Jo sempre m’inspiro en el mateix, que és la parla. La parla dels diferents dialectes catalans, objecte del meu interès com a filòleg i també com a novel·lista. A Aigua bruta l’acció passava a Barcelona, el Bages i el Pirineu de Lleida, per això hi havia personatges que parlaven en cada una d’aquestes variants. Ara a Fronts oberts hi he afegit una mena d’agent secret de Borriana, un poble molt a prop de Castelló on es parla un valencià ric i acolorit. I naturalment també hi surten la becària Juli, que parla xava de perifèria, i la padrina mallorquina.

 – Quant hi ha de realitat i de ficció en aquesta història?

La ficció correspon a la part policíaca, tot i que està inspirada directament en la realitat: un cas d’abusos sexuals a menors a través de la xarxa. En canvi, tot allò que és ambientació, especialment la manera de parlar, vol reflectir exactament la realitat tal com és. Tot i que cal dir que posar per escrit la llengua oral és un exercici literari de risc, ja que ni tots els mots i expressions surten als diccionaris ni la manera de pronunciar es pot reproduir exactament. Aquest és el gran repte de les meves novel•les: que el lector “senti” les variants dialectals.

 – Aquesta història està protagonitzada per un filòleg i detectiu accidental, el Miquel Camiller, igual que la seva primera novel•la. Podem esperar més aventures d’en “Camil”?

Com a mínim sis o set més, perquè a mi com a filòleg m’interessa tot el domini lingüístic, i per tant em queden uns quants territoris per visitar. El que ja puc avançar és que la pròxima aventura passarà segurament a l’Alguer, on s’hi parla el català més exòtic.

 – Finalment quins consells podria donar a tots aquells que també somien amb tenir el seu propi llibre publicat algun dia?

Que deixin de somiar i es posin a la feina. I la primera cosa que ha de fer una persona que vol escriure és llegir. Llegir, llegir i llegir. Sense haver llegit molt, moltíssim, no es pot pretendre escriure res que valgui la pena. No podràs jugar mai en un equip de futbol si no t’has passat hores i hores xutant contra la paret, regatejant cadires a casa o driblant el gos. L’entrenament de l’escriptura és la lectura.

Per ACPG / ACPG – Redacció

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *