He de reconèixer que sovint m’ha temptat la idea de deixar-ho tot i anar-me’n a una illa llunyana, dels Mars del Sud. I a partir d’aquí començar una nova vida. Aquesta temptació va estar a punt d’acomplir-se fa uns anys però, finalment, vaig decidir deixar-ho estar i continuar amb més o menys canvis amb la meva vida real. Em va impactar molt una novel·la de Vázquez Montalban on havia de buscar un burgès barceloní que havia desaparegut per anar-se’n al Pacífic, a una illa de per allà. Però, en realitat, s’havia marxat a l’extraradi de la capital catalana. També recordaré sempre el que va dir el meu pare a un conegut seu que no feia més que dir-li que volia tornar a la seva Cartagena natal perquè allà viuria millor. El meu pare li va replicar que allà trobaria gent i problemes similars als que ja tenia a on vivia. Començar de zero i fer-ho aquesta vegada millor és una temptació, torno a dir-ho, molt meva i pel que he pogut comprovar molt humana. Sembla fàcil d’entendre: ens hem deixat entabanar i tancar en una gàbia i hem de marxar d’allà. Però potser el que no acabem de copsar és que només canviarem una gàbia per una altra: si vols més espaiosa i comfortable, més còmode. Però amb problemes i mancances igualment.

El paradís no està a la propera cantonada com resava una novel·la de Vargas Llosa, on feia literatura de la vida de Paul Gaughin que va fugir de París per buscar un entorn més pur i autèntic. I va anar a la França rural, a diversos indrets de Polinèsia i quan va morir encara sospirava per aquest lloc on podria tornar a començar de zero i que no estigués corromput. Però aquest lloc no existia i aquest indret on tornar a començar de zero tampoc hi és perquè anem on anem trobarem mancances i problemes i alegries i joies. I ho diu un que va marxar fa 16 anys de la seva ciutat natal a un altre estat per trobar una vida millor. He de dir que ho vaig aconseguir i que, previsiblement, sóc més feliç que si no ho hagués fet. Però també tinc clar que vaig canviar una gàbia per una altra…amb més espai per moure’m i més oportunitats però una gàbia. Com qualsevol altre lloc del món. Per tant, no em busqueu en aquella illa del Pacífic que surt a les postals o a les pel·lícules, perquè tot i tenir ganes de muntar un xiringuito i viure d’aquest negoci (no sóc gaire original, no), sé perfectament que als pocs mesos potser seria una mica més feliç. O potser menys. Però no hauria canviat substancialment perquè seguiria sent la mateixa persona tractant amb persones. I no em busqueu donant suport a ideologies o creences que ens prometen el paradís a la terra o algun cel perquè sé que no existeix i que el resultat seria quelcom molt semblant a l’infern.