A Andorra, tenim saturades les residències geriàtriques i sembla que no està previst, per ara, que de públiques s’en construeixin de noves. Al nostre país, el nombre de naixements, per sort, encara supera al de morts, la qual cosa es tradueix en un creixement vegetatiu positiu.
Per a ingressar a la Residència Geriàtrica El Cedre hi ha una llarga llista d’espera, semblant a la de persones grans candidates a ocupar un apartament a l’Hostal Calones, de propietat i gestió pública.
A la meva manera de veure, la present saturació fa del tot necessari, per les nostres persones grans, poder disposar d’altres serveis, fora dels que dona l’assistència domiciliària o els que presta la Residència Geriàtrica d’Oliana, on per sobre ocupació en els nostres centres són internades, a l’espera que es produeixin vacants a Andorra.
Tant l’opció d’ingressar a Oliana, com la de fer-ho a una residència geriàtrica privada sense conveni amb la CASS són inabordables, la primera per la llunyania respecte a Andorra i la segona per l’alt cost d’estada respecte a l’import de les pensions que perceben els nostres padrins.
Pel cap gros, som uns 8.000 jubilats, dels quals un 83% té un retir inferior als 1.000 euros mensuals, situant-se la pensió mitjana en els 580 euros/mes. Si extrapolem dades estadístiques recollides a Espanya (A Andorra, en aquest aspecte no som diferents), tenim que un 80% d’avis no volen anar a una residència.
El nivell d’ingressos de la majoria dels nostres padrins fa difícil que puguin afrontar les despeses d’estada en una residència, llevat que els ajudin els fills. La quota mensual a Oliana es situa per sobre dels 2000 euros i la d’ Andorra a prop dels 4.500 euros.
D’aquest últim import l’usuari només ha de cobrir un terç, els altres dos terços són presos a càrrec respectivament per la CASS i el Govern, per mitjà les anomenats mòdul sanitari i mòdul social. Per bé que hi ha una amplia cobertura, del 66%, és molt feixuc per als familiars fer-se càrrec, de forma subsidiària, de l’import que li manca a l’usuari per cobrir el 34% restant.
Com a serveis alternatius a la residència o a la atenció domiciliària. que penso que s’hauria de potenciar, l’administració, si ho planifica bé, podria oferir els següents:
1) Pisos tutelats a les parròquies altes, on de forma permanent o temporal siguin acollides persones grans que no estan en condicions de romandre a la llar però que són suficientment autònomes.
2) Part d’un edifici o complex a Andorra la Vella, amb una estructura semblant a l’anterior però amb uns serveis comunitaris més amplis. Per aquesta funció es podrien emprar els pisos de la CASS que quedin buits, habilitant per als serveis comunitaris els baixos del pati interior de l’edifici de Prada Casadet que ara estan per llogar. A l’edifici conviurien persones de totes les edats evitant que l’indret esdevingui un gheto. L’accessibilitat del complex i la seva cèntrica situació el fan idoni per aquesta finalitat social.
3) Salari social per a aquelles persones que a temps complet es comprometin a tenir cura d’una persona dependent, per mitjà de contracte on faran constar llur renúncia a qualsevol altre lloc de treball. La inspecció oficial, social i sanitària, vetllaria pel compliment del contracte adquirit amb l’Administració.
Les tres opcions proposades són menys oneroses que la residència, amb l’avantatge d’aquesta darrera de poder romandre prop de l’entorn afectiu.
Decidim amb qui ens casem, en quin ofici volem treballar, però no deixem a les persones grans elegir quin tipus de vellesa volen viure.
Excelent artícle!!!!!tens tota la raó.