És sabut que neixem, creixem, ens desenvolupem i arribat el seu moment, morim. Sembla que sigui llei de vida i que, tard o d’hora, acabem sucumbint. Actualment hi ha un petit grup influent de científics i pensadors que creuen que podem vèncer la mort. I alguns s’atreveixen a posar data a l’any de la suposada victòria: el 2045. Són els integrants de la Singularity University. Però crec, i ho he repetit molts cops, que les coses no seran tan fàcils. No m’atreveixo a dir que la mort no podrà ser vençuda sinó que, en tot cas, no serà tan simple com creuen aquests tecnooptimistes. En tot cas. El que sí començo a tenir clar és que, com es diu a la meravellosa pel·lícula “L’estrany cas de Benjamin Button”, ens podem resistir però al final ens haurem de resignar al que és inevitable. Malgrat això, els humans ens neguem a acceptar-ho i el fet que hagi escrit diversos articles sobre aquesta qüestió, probablement, segurament, indica que no sóc una excepció. La mort ens assotja a tots i també a les nostres creacions. Quan ho pensem és esgarrifós: què queda del gloriós imperi romà o de molts dels seus successors? El vent se’ls ha emportat. Què queda de tantes llengües com el llatí? Residus del que van arribar a ser o desaparegudes. Què queda d’idees que pensàvem que eren centrals a la nostra existència com, tornem al tema, l’ànima immortal? Estan vives en la ment de la majoria de la gent però hi ha una minoria infranquejable que en dubta i les critica. Potser sobreviuran, perquè la gent les necessita, però no serà amb la contundència de fa un temps. És difícil de pensar-hi però sospito que si algun dia poguéssim gaudir de la immortalitat plena acabaríem ben farts.
Aquest és l’argument de diverses novel·les i alguna pel·lícula de fantasia i ciència-ficció però tampoc fa falta anar tant lluny en la divagació. Quanta gent decideix llevar-se la vida perquè no pot més amb la que ja té? Són una minoria però existeixen i quants transiten per l’existència (transitem?) com si fossin (fóssim?) zombis de rutina en rutina i sense grans exaltacions ni desastres?. Sense viure, vaja. La mortalitat és el que dóna sentit a la nostra vida i per molts cels i ànimes que es reencarnen que hi posem, la majoria de la gent no hi acaba de creure intímament. És per això que s’aferren com a desesperats, com a nàufrags existencials, a la vida. És molt fàcil dir que si acceptes la mort, acceptes millor la vida i valores més els moments. Que frueixes més i millor de la vida. Sí, és molt bonica la teoria però…costa de pair. Som sers contradictoris també en això ja que ens pensem sense límits però vivim en un d’ells, el de les possibilitats del nostre cos. I per això fantasiegem sobre què en realitat hi ha un embolcall diví que sobreviurà a la inevitable putrefacció del cos o en una versió més moderna que construirem un cos i una ment indestructibles…potser dins d’un ordinador. Però això no deixen de ser enganys perquè en el fons el que volem és que la vida tingui un sentit, no que sigui més llarga. És a dir, voldríem que fos més llarga (és una especulació) perquè no acabem de trobar-nos a gust en la que tenim.Al final, els humans i, en general, totes les coses progressen i s’adapten millor a l’entorn i ho fan per cooperació o conflicte. I la mort és una part fonamental d’aquest procés perquè deixa pas a altres entitats pel conflicte amb el cos amb el resultat inevitable. És un procés cruel perquè ens demostra la nostra insignificància però ja va dir aquell que els humans no toleren massa dosi de realitat. Però potser és l’única solució. Com assegurava abans, tot i que costi s’ha d’aguantar la mirada de la realitat, entre altres coses de la mort, prou temps perquè no ens enlluerni i ens desequilibri del tot i a partir d’aquí seguir amb la nostra vida. Potser més savis i lúcids, potser. Tornem al que deia abans: acceptar la mort tant com es pugui i lògicament acceptar la vida tant com es pugui: un bon desig per l’any que comença.
