“Mommy” de Xavier Dolan: mare coratge

mommy

Després de la huracanada “Lawrence anyways” (2012), l’arrauxat talent del canadenc Xavier Dolan es desferma de nou en la seva darrera pel·lícula “Mommy”. Un nou film sumptuós que el va fer mereixedor als seus vint-i-cinc anys, al costat del veterà inconformista i irredempt cineasta francés Jean-Luc Godard, del Premi del Jurat ex-aequo del 67è Festival de Cinema de Cannes’2014.

“Mommy” és un tempestuós melodrama familiar centrat en la vida impossible d’una mare, Diane “Die” Despres (Anne Dorval), que recupera de nou la custòdia del seu fill hiperactiu afectat d’una patologia de comportament agressiu, Steve O’Connor Despres (Antoine-Olivier Pilon), reclòs en un centre d’internament. Una convivència difícil patida amb conflictes reiterats amb esclats constants de violència del noi que afecten tant l’entorn familiar com la relació amb el veïnat i amics de la mare. Una vida tan convulsa i problemàtica que arriba fins al punt que anul·la qualsevol possibilitat de reeixir d’una dona ja madura, tot i la voluntat i les ganes que hi posa.

Una història de resistència pacient d’una mare soferta i abnegada, una moderna heroïna sacrificada, que procura tirar endavant en un infern quotidià. En aquesta relació complicada de difícil gestió hi entra un inesperat tercer intèrpret, la misteriosa veïna Kyla (Suzanne Clement) de la qual desconeixem el seu passat, que es presta a ajudar a la atrafegada mare i el trastornat fill. Kyla és una estranya benefactora que incorpora miraculosament una certa encara que precària estabilitat.

Es tracta d’una pel·lícula elegantíssima, brillant, majestuosa, i que es projecta en l’inaudit format petit 1:1, ajustant-se en el seu constrenyiment a aquesta història tan física com aspre emocionalment. Un ús de format reduït que provoca un moment esplèndid quan el format s’expandeix, com forçat pel jove protagonista, per reproduir i encomanar un moment pletòric de felicitat i alegria. Després el format es torna a comprimir per tornar a una normalitat anòmala.

Però per segona vegada el format es torna a estendre per ocupar enterament la pantalla de cinema i així donar cabuda a una projecció mental futura, un altre moment de plenitud, el qual s’acostaria a un final feliç, idealitzat. Però aquest moment sublimat s’esvaeix per retornar a la duresa de la vida diària quan el format es torna a contraure en un film que ens regala també un treball estratosfèric del seu tercet d’actors.

TOTES LES NOTÍCIES