Separar-se i tenir l’ajuda i el suport pertinent dels dos progenitors en la criança i l’educació del nadó no et fa ser pare o mare solter.
Es considera monoparental el progenitor que comporta totalment amb totes les responsabilitats de la criança i educació del nadó, sense cap mena de suport.
En desentendre’s el pare o la mare és condemnar el nadó a una falta d’afecte d’aquesta part que per moments no entendrà el perquè de no existir un vincle afectiu estant a prop o lluny.
Els envaeix la frustració per no sentir-se estimat/des.
Danys que afecten la sociabilitat i la interacció des de l’ànima, sovint reprimint sentiments.
A certa edat desperten la curiositat de conèixer millor aquesta persona, donant-li moltíssim valor i importància a cada actitud que tenen feta ells, pel fet de voler-ho pel llaç de vida, però sobretot per la falta de presència.
Sent així més dolorós en cas que aquestes actituds no siguin positives ni sanes per al menor.
Fent un dany irreversible al nen/a o adolescent, totalment confosos, sentint-se fins i tot culpables i no mereixedors de tal amor que un dia va decidir no voler-los com es mereixen.
D’altra banda, comencen a preguntar, volent saber també la història dels pares, per poder entendre el perquè de no tenir el dret que tots dos siguin totalment presents, tant físicament com emocionalment.
Es recolzen incondicionalment en el seu pilar del dia a dia, la persona que consideren, que mai no els falla.
La persona que s’ha privat de moltíssimes coses a la vida per tirar endavant aquest ésser tan indefens.
Deixant la vida social i amorosa de costat, ja que el temps lliure és totalment escàs quan estàs sol/a en la criança 365 dies a l’any 24/7.
Apartant l’avancé professional, per no tenir temps a estudiar mentre són petits, o fins i tot rebutjar feines ben remunerades per inflexibilitat horària.
Hores extres no acceptades, per no tenir on deixar el teu nadó.
Resignant-se a sous baixos per no poder pujar treballant més hores per no deixar descuidat/da el nen emocionalment i encara menys privar-lo de la teva presència.
Impotència i cansament extrem, arribant a ensorrar-te més d’una vegada i sempre amb un somriure perquè no et vegi vulnerable ja que per a un fill/a veure’t malament és estar malament també.
Tot això a l’adolescent li fa veure com n’és de valent la mare o el pare, sent impossible trencar l’enllaç, unió i complicitat que han construït mà a mà.
Creant una maduresa emocional damunt la mitjana al fill/a, per sempre veure la gran valentia que ha aconseguit una persona sola/o.
I quan els veus feliços, graduant-se i construint una família, aconseguint tot el que vas somiar per al teu nadó.
Tornes a descansar.
No hi ha diners que paguin.
Privar un fill/a el dret de tenir els pares presents i actius al sender de les seves vides.
Junts o separats però sempre incondicionals.
Mai no privis els teus fills del teu amor.
De sentir diàriament que els estimes.
Si dónes amor t’estimen.
Si els menysprees t’acabessin menyspreant.
El temps no torna i els danys són irreversibles.
Estima els teus fills, siguis un bon pare… una bona mare.