El que va ser cantant de Sangtraït, Quim Mandado; juntament amb el bateria de la formació, Martin Rodríguez, i Joan Cardoner donen vida a Los Guardians del Pont, la seva darrera aventura musical. Durant els seus cinc anys de vida, la banda ha publicat dos discos i, aquesta primavera, presenten la gira ‘La simfonia de les pedres i el vent’, on recuperen alguns dels grans èxits de Sangtraït i els interpreten amb la companyia de l’Orquestra de Cambra de l’Empordà. L’espectacle es va estrenar fa sis mesos al festival Acústica de Figueres per donar el tret de sortida a una gira que no té data de finalització.

A La simfonia de les pedres i el vent, el públic hi podrà trobar cançons de Sangtraït, en teatres i auditoris, amb l’acompanyament d’una orquestra… És  un espectacle ambiciós…

Quim Mandado: És un espectacle amb cançons de Sangtraït, però també de Guardians. Estem en un punt en què no ens diverteix només recordar coses de fa vint anys. Ambiciós? Evidentment que sí. Tocar amb una orquestra de cambra -de molt nivell- ens obliga molt. Els arranjaments s’han estudiat molt bé, hi ha molt treball al darrere. Ambiciós, en aquest sentit, sí. I també en el sentit d’aconseguir portar-ho per tot arreu.

D’on neix aquesta idea?

QM: Jo, amb en Carles Coll [director de l’orquestra], hi havia fet alguna col·laboració cantant algunes cançons del seu repertori i ell sempre em deia que havíem de fer un repertori meu, amb temes de Sangtraït i Guardians. I mig en broma i mig seriosament vam dir ‘ostres, potser hauríem de fer-ho’. I tot d’una ja hi érem a dins.

Ha estat molt complicat adaptar les cançons a aquesta sonoritat?

Martín Rodríguez: Per mi ha sigut complicat perquè ja no sóc lliure! Quan vas amb el teu grup i fas la teva música et sents lliure. En aquest cas, però, tens l’orquestra al darrere, que va llegint i hi ha un director que va dirigint.

QM: Els que fem rock no toquem amb partitures i tenim una part bastant important d’improvisació. Amb una orquestra, segons què facis, els desmuntes la parada.

Joan Cardoner: El director, en Carles Coll, li va dir a un periodista: ‘A nosaltres, ens treuen les partitures i no sabem tocar i a aquests, els poses partitures i tampoc toquen. Per tant, hem de buscar un equilibri’.

QM: Tenim el guió i no ens en podem sortir, perquè, si ens en sortim, tenim 15 músics que queden penjats.

Tot  i ser en un teatre i amb una orquestra, la gent hi trobarà canya?

JC: Jo pensava que la producció musical seria més suau, però encara té més força! Nosaltres diem allò que ‘hi posem uns violins per suavitzar la cosa’, però aquí hi hem posat una orquestra de cambra i hi foten una canya… Però és que aquests músics són molt bons, són uns virtuosos!

Això d’afrontar-vos a un públic assegut, com ho porteu?

JC: Ho portem bé.

QM: A Figueres, ja vas veure que al final els vam fer aixecar.

MR: Estaran asseguts quan siguin balades, com “La reina del gel”. Però quan toquem “El guerrer”, allà no seurà ningú!
 

A Figueres l’espectacle es deia Sangtraït simfònic, ara es diu La simfonia de les pedres i el vent, què ha passat?

JC: Que el burro s’ha espatllat! O que el burro s’ha cabrejat!

QM: Ha passat que han començat a haver-hi queixes perquè no es pot fer servir el nom i que, si ho fem, anirem a judici… Nosaltres no volem anar a judicis ni res. Vam fer això perquè en aquell moment va sortir així i, en certa manera, és un homenatge a Sangtraït. Però, que no li volen posar així? Doncs no li posem! Li posem un altre nom i tothom feliç!

JC: Ens van amenaçar judicialment. Però, de totes maneres, aquest ja és el títol que volia posar en Quim des del principi, perquè ells ja s’ho veien a venir.

MR: De totes maneres, tampoc va ser culpa nostra. Nosaltres ja vam dir que el títol que volien posar-li no ens anava bé, però l’hi van posar la gent que ho organitza. Ara bé, per no tenir més històries amb aquesta persona que busca problemes, canviem el títol i santes pasqües.

Aquestes amenaces, entenc que vénen d’altres membres de Sangtraït?

MR: Hi ha un membre de Sangtraït que té el nom i no vol que s’utilitzi.

JC: La guitarrista, la Guadalupe Villar. Aquesta senyora va dir que, per dignitat, no volia que utilitzéssim el nom. Algun dia li preguntarem què val la dignitat.

En algun moment crec que també s’havia plantejat fer-ne un disc…

JC: La companyia de discos va voler-ho fer, però per aquesta mateixa persona no s’ha pogut fer.

Davant d’aquesta situació, si us pregunto per si hi ha possibilitats que, un dia, torni Sangtraït…

QM: Ja veus que és difícil.

MR: No! A vegades, hi ha coses a la vida que dius: ‘potser algun dia…’. Però com que la vida continua passant i et van putejant, llavors ja dius ‘No!’. Ja t’ho dic clarament: Sangtraït no tornarà mai! Mai! No volem nosaltres dos [s’assenyala a ell mateix i a en Quim Mandado]. Què passa? No passa res, no?

JC: De fet, aquesta mateixa persona que es nega que utilitzem el nom, una vegada va dir a la premsa: ‘Si voleu escoltar Sangtraït, el que més s’hi acosta són Els Guardians del Pont’. Curiós, eh? Sangtraït és impossible que s’ajunti. A mi ja m’agradaria, perquè jo era fan de Sangtraït. Molt fan.

MR: Va, un altre tema! Guardians són els que estem aquí!

Us molesta quan us pregunten tant per Sangtraït i per si hi ha possibilitats de veure un retorn?

MR: No, nosaltres no reneguem mai de Sangtraït. Jo toco els temes de Sangtraït i m’ho passo bé. Ara molt millor que abans! Gràcies a tot allò, ara tenim això. L’única putada és que vas tirant endavant coses i històries noves que estem veient que a la gent li agraden i ens va posant traves precisament la persona que no hauria de fer-ho.
 

Canviem de tema. La idea és que aquesta gira sigui llarga?

QM: No hi ha punt final.

I, més enllà d’aquest projecte, el futur de Guardians, per on passa?

QM: Per composicions i preparar el proper disc.

JC: I fer concerts.

Per tant, hem d’esperar nou disc aviat?

QM: Aviat… Ja ho veurem! Quan estigui.

JC: Ja tenim coses, però hem de tocar perquè s’ha de menjar. Si nosaltres féssim unes gires brutals i guanyéssim molts diners diríem: ‘Fem un any sabàtic’. Però nosaltres no ho podem fer perquè hem de treballar. Per tant, hem de combinar la nostra feina amb entrar a l’estudi. No som un grup milionari ni tenim un iot aparcat al port de Palamós. Per això ens costa tant fer un disc, perquè donem prioritat a fer concerts.

Al principi, Quim, deies que ja no us motiva viure només de Sangtraït, però quan toqueu a grans festivals ho feu a partir d’espectacles d’homenatge a Sangtraït…

QM: Nosaltres, com a Guardians, portem prop de cinc anys i dos discos, però de l’època de Sangtraït a ara hem vist que les coses han canviat moltíssim. Sobretot, pel que fa a donar-te a conèixer i que els mitjans et facin cas. El panorama musical ha canviat moltíssim i el que la gent té més immediatament està molt capat. Tothom té al cap Sangtraït, però hi ha molta gent que eren seguidors de Sangtraït que encara no coneixen LGP. Tothom demana que fem Sangtraït i nosaltres mirem de fer una cosa on la gent pugui sentir Sangtraït, però nosaltres també puguem ensenyar el que estem fent ara.

Hi ha el risc que Sangtraït s’acabi menjant LGP?

JC: Jo també ho he pensat, això.

QM: Ara les coses comencen a estar més equilibrades. Sangtraït és Sangtraït i sempre alguna cosa farem, però aquests recordatoris de Sangtraït, arribarà un moment en què no tindran sentit.

Per tant, us voleu centrar més en Guardians i deixar Sangtraït a un segon terme?

QM: Sangtraït són els nostres orígens i és lògic que també els fem. Ara bé, Guardians no només és Sangtraït. Guardians té una personalitat i hi ha gent que no seguien gaire Sangtraït i el que fem amb Guardians els agrada més.

JC: Guardians té un públic molt fidel. Molt. Però sense voler, Sangtraït ens ha ajudat.

Què té Sangtraït que, encara avui, pugui tenir presència en festivals on el heavy no hi té lloc, com el Canet Rock?

QM: Sangtraït va ser un dels grups que van forjar el rock català. Allà s’hi van incloure moltes coses i tothom es queixa, però va anar molt bé perquè tots els grups hi eren representats, fessin l’estil que fessin. Nosaltres vam tenir la sort de ser uns dels que estàvem creixent en el moment que estaven creixen tots aquests que varen fer el rock català. I en aquella època hi havia de tot i tot arribava als mitjans, que és el que trobem a faltar avui en dia. Ara sembla que tothom hagi de ser clònic d’algun que ara està de moda, i això és horrorós.

JC: Tota aquesta gent que ara està de moda, amb tots els respectes -qui els respecti, que jo no!- sempre ens diuen que els agrada el heavy. Està molt clar que la majoria de grups que triomfen avui a Catalunya fan l’estil que fan per oportunisme, per res més. Si els agrada  el heavy, perquè no fan heavy?

Per Pau Planas / AMIC – La Tornada