S’acosta el canvi d’any i tothom fa les previsions del que 2018 portarà o deixarà de costat. La gastronomia no podia ser menys.

Prestigioses institucions tiren d’estadístiques de vendes, de tendències de futur o qui sap si d’interessos inconfessables, per avançar-nos com serà la nostra taula dintre d’uns mesos. Al seu costat, les xarxes socials com Pinterest amplifiquen aquestes previsions fent-les populars i, en certa mesura, imposant-les.

M’ha sorprès una certa unanimitat en el creixement desaforat del consum de productes vegans, és a dir, productes o preparats d’origen únicament i estricte vegetal. Hamburgueses fetes amb llegums -especialment llenties-, quinoa, soja o productes bàsics similars majoritàriament provinents del tercer món. Cert que necessitem reduir el consum de proteïnes animals. Per tant, benvinguda la nova gama de productes. Però aleshores, perquè mantenim el nom del preparat de carn del que ara abominem? Per què no batejar-lo amb un nom diferent?

La segona cosa que em sorprèn d’aquests pronunciaments és l’expansió dels postres vegans. Preparats per rematar els àpats o entretenir la gana a mitja tarda dels que hem retirat qualsevol ingredient d’origen animal. Per tant, estem parlant de gelats sense llet o de flams sense ou. Tot novament preparat a base d’extractes vegetals dels mateixos productes que abans esmentava, ara en forma de, per exemple, llet de soja. Però on seguirem parlant de magdalenes (perdó, cupcakes), galetes o bombons.

Però hi ha una tercera “tendència” que em té amb la mosca rere l’orella. La tercera tendència que segons aquests analistes arrasa, és la de l’ús de salses i condiments provinents dels països asiàtics. Aparentment font inesgotable de sorpreses com el GochuJang, pasta coreana de bitxo i soja fermentada cada cop més de moda entre els més o menys esnobs i de la que mai havíem sentit a parlar. O la salsa sriracha, de bitxo, all, vinagre, sucre i sal. I jo em pregunto: Estem davant d’una moda o d’una invasió? Ens agrada o ens ho fan agradar?