Al llarg de 6 capítols, 246 números i 200 pàgines, l’encíclica del Papa Francesc amb el títol “Laudato si’”, “reflexió joiosa i dramàtica alhora”, urgeix a crear un sistema normatiu que inclogui “límits infranquejables” i asseguri la protecció dels ecosistemes davant de “noves formes de poder derivades del paradigma tecno-econòmic”. Anima a canviar els “hàbits perjudicials de consum” que a vegades semblen “suïcides”, com el creixent augment de l’ús i la intensitat de l’aire condicionat. “El ritme de consum, de deixalla i d’alteració del medi ambient ha superat les possibilitats del planeta, de tal manera que l’estil de vida actual, per ser insostenible, només pot acabar en catàstrofes”. A més, relaciona la cura del medi ambient amb algunes qüestions ètiques i assegura que “no és compatible” la defensa de la naturalesa amb la justificació de l’avortament. “Quan no es reconeixen el valor d’un pobre, d’un embrió humà, d’una persona amb discapacitat, difícilment s’escoltaran els crits de la naturalesa”. Per això podem dir que és l’encíclica de l’ecologia humana integral.

 “No sembla factible un camí educatiu per a acollir els éssers febles que ens envolten, que a vegades són molestos o inoportuns, si no es protegeix un embrió humà, tot i que la seva arribada sigui causa de molèsties i dificultats”. A més, considera “preocupant” que alguns moviments ecologistes reclamin, “amb raó”, certs límits a la investigació científica i, en canvi envers la vida humana “es justifiqui traspassar tots els límits”, com “quan s’experimenta amb embrions”. També critica el Sant Pare Francesc totes aquelles polítiques que en lloc de resoldre els problemes dels pobres i de pensar en un món diferent, només proposen una reducció de la natalitat amb pressions internacionals als països en vies de desenvolupament, condicionant ajudes econòmiques a certes polítiques de ‘salut reproductiva’, diuen. Per al Papa, la “culpa” no és de l’augment de la població sinó del “consumisme extrem d’alguns”.

 Apunta, també, que els països del Nord tenen un “deute ecològic” amb el Sud degut a l’ús “desproporcionat” dels recursos naturals portat a terme. L’enorme consum d’alguns països rics té repercussions en els llocs més pobres. No s’ha de fer desenvolupament “a costa” dels més pobres. Precisament, alerta que els pitjors impactes de la crisi ecològica “recauran en les pròximes dècades sobre els països en desenvolupament”. Aquests efectes ja s’observen en el “tràgic” augment del nombre d’emigrants que fugen de la misèria dels seus països empitjorada per la degradació ambiental i que no són reconeguts com a refugiats en les convencions internacionals, quedant “sense protecció de cap normativa”. Un altre dels greus problemes és “la qualitat de l’aigua disponible per als pobres, que provoca moltes morts cada dia” i adverteix de la falta de consciència sobre la gravetat de conductes com “gastar i tirar” fins a “nivells inaudits” envers aquest recurs vital.

Amb aquesta Encíclica, el Papa Francesc s’alinea amb els corrents científics més fonamentats, i amb els enfocaments que veuen en el desenvolupament sostenible un paradigma per a l’estudi de les polítiques de benestar i desenvolupament. La defensa de la creació és elevada per Francesc a la categoria de deure moral envers Déu i els homes, de manera que passa a ser tan vertebral, universal i imperativa com la pau, la igualtat, la dignitat i la justa distribució de la riquesa.