Ho té fumut, en Junqueras, si és veritat que és el més rebec a la idea de llista unitària o única: per sa pròpia natura (prové del germànic lista), llista és un mot unívoc, endreçat i estricte (només té onze derivats, força pròxims semànticament i sense prefixos oposats. Una família monolíticament conjuntada). Una mena de Merkel en versió verbal, o sigui: clar i espartà, sense gens de marge per a floritures i maniobres de distracció.

De tota manera, com que la llengua és generosa, el cap d’Esquerra sempre es pot aferrar a l’adjectiu, aquest única que s’ha enganxat a la llista com una llufa i que, tal com vam explicar al seu dia a propòsit de la possible candidatura unitària a Europa, porta incorporada la llavor de la discòrdia. És paradoxal, perquè tu pensaries el contrari: un és un i s’ha acabat. Doncs no. Com si fos un desideràtum inabastable, com més dispersió hi ha més crides a la unitat i com més partició més clam de reunificació. Fins i tot l’unionisme ha hagut d’ensumar el perill real per decidir-se a presentar-se sense màscares.

Parlant d’unionisme. Força més sucosa resulta la novetat aportada per en Mas quant a la composició de la llista, que serà mixta, barrejada o potipòtica: mig politicalla mig societat civil. Una de les cabrioles més simpàtiques a què hem tingut el goig d’assistir durant el procés ha estat l’apropiació del concepte per part del botifleram. Van ser molt vius, en van saber llegir la bona anomenada creixent, tant pel que fa al substantiu (societat com a cos popular, en oposició a elit, classe política o dirigent) com de l’adjectiu (civil, de la civitas llatina: pare de dos grans tòtems contemporanis, la civilització i el civisme). Societat civil, un sintagma impol·lut orgull del caràcter català: associacionisme, menestralia, iniciativa, anonimat… Van ser molts vius, però no van trigar gens a ensenyar la pota de llop i el tret els ha sortit per la culata. La seva altivesa, la fatxenderia, l’anticatalanisme malaltís que els mou és tan vistós que fins i tot se’ls ha encomanat al logo, i ara tots som capaços de distingir quan ens referim a la societat civil de debò, amb minúscula, de la falsa, amb (hispànica) majúscula. El president va dir: “Proposo una llista feta de polítics i de membres de la societat civil”, i ningú, ni per una dècima de segon, va caure en la confusió que a ells els hauria agradat. Mantenen la disfressa, sí, però cada dia s’assembla més a aquell vestit esparracat, pudent d’alcohol i vòmit, amb què tornem a casa de matinada, arrossegant els peus, l’endemà de Carnaval.