Un dels entreteniments que permet aquesta columna és contemplar el paisatge panoràmicament; és a dir, observar els mots que hem fet rodar (i els que no) i traçar un mapa detallat del conflicte que ens ocupa (i que tot fa pensar que ens ocuparà encara força temps, de manera que la secció té llarga vida per davant). Si la contemplació és atenta, segur que tard o d’hora ens cridarà l’atenció alguna absència. I la que acabo de
Es tracta del substantiu llei. Eh que sembla impossible que entre els centenars de paraules que han desfilat per aquí no hi hagi aparegut un tòtem com aquest, un veritable símbol (acudits inevitables a banda)? Alerta, per això: en realitat sí que ha sortit, però només dos cops i de resquitllada. Concretament els dies de delegació i de lleialtat. Perquè en efecte aquests són dos derivats de llei, però és que resulta que en té, atenció, seixanta-tants més. Entre els quals algun que certament no hauria de faltar: el tràgic binomi legalitat/ il·legalitat, o el no menys dramàtic legítim/ il·legítim, o legislació i legislador, o legislatura… Mots que amb tota certesa han estat titulars de diari en algun moment i que per raons que fa de mal escatir van ser descartats per protagonitzar el Rodalmot de la setmana.
Però és que en realitat no caldria ni anar tan lluny, perquè llei mateix és un substantiu que els espanyols, sobretot quan es disfressen amb aquest vestit de l’emperador que els agrada tant de constitucionalistes, ens deuen haver engaltat milers de cops: s’ha de complir la llei, la llei diu això, les lleis no permeten allò altre… Si no tingués por de la feinada gairebé en faria una cerca a Google.
Però no. M’estimo més matar la columna confessant quin d’aquests seixanta derivats i escaig és el meu preferit, i per què. Es tracta de col·lega, anostrament directe del llatí collega, ‘company en una magistratura’, derivat de legare, ‘nomenar com a llegat o lloctinent’. I per què em fa gràcia?: doncs per aquesta mena de davallada als inferns, o segons comm t’ho miris de retorn a casa, que és el fet que de ‘company de magistratura’, és a dir, d’alt o altíssim funcionari, hagi tornat, per via del castellà, a les clavegueres de la companyonia de carrer, de barriada. De Torete i Vaquilla. “Ei, col·legui, què passa?” Us imagineu dos jutges del tribunal suprem saludant-se d’aquesta manera? Home, calla, ara que hi penso, tractant-se de tribunals espanyols… doncs poder sí que ens els imaginem, oi?