Jo també he pecat. Jo també vaig donar per tocada i ferida de molta gravetat a la globalització quan, en plena erupció de la Covid, Occident, nosaltres, els d’aquest costat del món, descobrim que no fabricàvem respiradors, ni EPI, ni miserables màscares i que totes aquestes coses, senzilles, però fonamentals, es produïen a l’altre costat del món.
Seguidament, en confinar-nos, descobrim que nosaltres, els d’aquest costat, els “guais” de l’orbe, tampoc teníem capacitat de producció suficient per a proveir-nos de petits electrodomèstics per a subsistir a casa i tampoc per a proveir-nos d’equips i complements informàtics, per no esmentar instruments de gimnàstica minimalistes, escacs electrònics i tota la gamma de joguines (per a adults o no) d’entreteniment en captivitat.
Totes aquestes necessitats esmentades se satisfeien també en Extrem Orient i el seu urgent reclam ens va proporcionar la major crisi de nolis (per elevació) mai vista i que al seu torn va tensar tant els sistemes portuaris que, sobretot en els ports EUA de la costa del Pacífic, van col·lapsar les cadenes de subministrament en milers de punts: ports, terminals, ferrocarrils, equips de contenidors…
Els nombrosíssims colls d’ampolla en les cadenes logístiques van propiciar que els responsables de compres en les empreses, desbordats, desconcertats i sobretot en pànic, incrementessin dràsticament el volum d’unitats en les seves ordres de compra. Ho van fer per seguretat, per si trigaven a embarcar, per si trigaven a arribar i així, l’overbooking va prolongar per un any més les disfuncions i, sobretot, els nivells estratosfèrics dels nolis en una forma que, ni en els seus somnis més humits, els grans actors (armadors i operadors logístics) haguessin imaginat.
Conforme s’asserenaven els ànims, era clar (en aquest costat, als països top naturalment) que calia relocalitzar les fàbriques, reindustrialitzar-se i, si és el cas, només com a fase intermèdia o atenuant, aproximar-les perquè no estiguessin tan lluny.
Intentant albirar el retorn de les fàbriques (el reshoring i el nearshoring), els fins observadors anunciaven, de tant en tant, alguns brots verds que confirmarien la profecia de la fi de la globalització, però els mesos i els anys han anat transcorrent sense evidències palmàries.
Però, de sobte, la fragorosa arribada de l’administració Trump al pont de govern del país més poderós del món ha revifat les il·lusions dels capficats profetes socioeconòmics que ja començaven a defallir. La categòrica ordre urbi et orbi del mandatari estatunidenc “Fabricar aquí o pagar aranzels!”, sonava, ara sí, al principi del final definitiu de la forma en què durant quaranta anys s’havia entès el comerç internacional.
Però, sis mesos després de la defunció anunciada de la globalització, sembla que la cosa no és tan clara, ni molt menys. Tímida, però serenament, són cada vegada més nombroses les veus que neguen la possibilitat que la Xina i les seves derivades deixin de ser la fàbrica del món, almenys a mitjà termini.
Reobrir factories que, en el seu moment, es van deslocalitzar perquè el cost laboral era immensament més baix en l’altre extrem del món no sembla possible. Primer, perquè el principal factor d’aquella decisió (el diferencial de salaris) continua existint i, per un altre costat, l’instrument logístic que feia possible el canvi —el contenidor marítim— està més fort i madur que mai. A més, la legió de petites i mitjanes empreses que subministren peces i materials a la factoria a costos també baixíssims crea una xarxa de “lligams” tan positiva per al resultat final del fabricant que es converteixen en el complement imprescindible.
Quant temps i quants recursos seran necessaris per a reubicar als EUA o a Europa una sola gran fàbrica que estigui actualment en ple funcionament a la Xina? I quant temps i quants diners es necessitarà per a reubicar l’espessa xarxa de proveïdors que ara la sosté i garanteix la seva producció reeixida?
L’anterior és tan evident que l’ara aclaparada Administració dels EUA no sap com recollir corda i prioritza salvar la cara perquè la seva aposta aranzelària sol la guanyarà en els mercats més secundaris, però no en els grans.
Tots els analistes coincideixen que els països d’aquest costat no poden centrar-se en ser economies exclusivament financeres i de serveis i en conseqüència, la nostra reindustrialització és imperativa, però ha de ser una industrialització de nova planta, de futur, de IA que comporta noves solucions adequades a les necessitats que venen. I afirmen: “És per aquesta via que aconseguirem veure que els vaixells que salpen d’Europa cap a Extrem Orient ho fan tan carregats com ara els veiem arribar”.
Víctor Rubio
PS: Si un, encara que mig convençut de l’anterior, continua amb dubtes, només ha de mirar als que més saben del futur de l’economia global: els armadors. Actualment, la llista d’ordres de construcció de vaixells comercials que estan sobre les taules de les drassanes (orientals, per descomptat) és enorme.