Wolfgang és un noiet d’onze anys amb un coeficient intel·lectual de cent cinquanta-dos que li permetria anar quatre o cinc anys més avançat. Però, per contra, des d’un punt de vista emocional està molt per sota: pateix del que s’anomena disincronia. I això li provoca que no tingui amics i que visqui gairebé reclòs a casa amb la mare. La seva vida es basa a fer llistes on hi apareixen tots els elements de l’entorn que no li agraden, ja que, segons sembla, ell mateix es reconeix com a tan extraordinari que és incapaç d’establir relacions d’amistat amb els que ell anomena «sota de cent» i n’odia tot allò que fan. Però tot es torça quan un maleït succés l’obliga a anar a conviure amb el seu «pare», un tal Carles, que el va abandonar quan va assabentar-se que la mare n’estava embarassada.

Novel·la ben construïda, de bon ritme, amb la justa mesura d’elements emocionals per no caure en la llàgrima fàcil i que denota l’ofici d’estructurar històries de Laia Aguilar (Barcelona, 1976), probablement derivat de la seva feina de guionista. Tot i això hi ha, des del meu punt de vista, dos elements que no m’acaben de convèncer. Per una banda, i no és culpa de la novel·la, és que es té la impressió d’estar llegint un Wonder, la novel·la d’èxit mundial d’R. J. Palacio, o El curiós incident del gos a mitjanit de Mark Haddon, però a la catalana. I això la fa massa previsible. I la segona és que en Wolfgang, derivat de la seva intel·ligència, agafa les frases fetes pel seu significat literal i no n’entén el metafòric. Però, aleshores, com és que sent ell qui escriu la novel·la, amb una veu narrativa de primera persona, a voltes les utilitza, com quan diu que «se li escapa el riure per sota el nas» (p. 38)?

Tot i això, de ben segur que farà fortuna als instituts.