Al meu entendre, se’ns repeteix sovint això de sentir-se decebut o enganyat, fins i tot traït, quan un descobreix que una altra persona demostra que realment és d’una manera diferent de com un la imaginava o que actua d’una manera que no coincideix amb les nostres il·lusòries expectatives. Les persones, en general, estan més pendents de si mateixes que dels altres i de satisfer-los.
Nosaltres també som persones o sigui que és molt possible que també estiguem més pendents de nosaltres i que fem les coses sense fixar-nos molt o sense preocupar-nos gaire, pensant en com estan els altres o què els semblaran els nostres actes. Potser n’esperem molt. I, els responsabilitzem que no facin el que nosaltres volem, encara que no sigui el que ells vulguin.
El pitjor de les il·lusions és que es poden acabar convertint en desil·lusions. El món i la vida no funcionen segons les nostres normes i desitjos, així que és convenient disposar d’una gran reserva de tolerància per a evitar que quan les coses que no depenen de nosaltres no succeeixin al nostre gust, com són els altres i les seves actituds.
La frase més familiar és la que diu “les persones són com són i no com un vol que siguin”. Ens insistim a sentir-nos decebuts o defraudats perquè algú no compleix les nostres expectatives o no es comporta com nosaltres volem que es comporti.
Cal comprendre que tenen la llibertat i el dret d’actuar de la manera que ells creguin adequat, com també ho fem nosaltres i que res no els obliga a fer alguna cosa en contra de la seva voluntat només per satisfer els nostres desitjos o capricis, com nosaltres tampoc no hem de fer-ho només per a donar-los el gust.
Crec que les persones falses són com les ombres, et segueixen quan hi ha llum i t’abandonen a la foscor.
No t’autoenganyis creant falses expectatives. No esperis que et donin allò que no et volen donar.