El teu estil de parlar, la teva personalitat, la curiositat, la teva confiança o que el teu cap estigui encantat amb tu. Qualsevol d’aquestes coses podria fer-te guanyar odis en el lloc de treball. Així és la vida. Com més tinguis èxit, més enemics trobaràs.

Tenir persones que no desitgen un futur brillant per a la teva carrera professional no és una cosa dolenta. No necessites canviar res de tu, i no necessites disculpar-te per ser la persona que ets. No importa el que fas o on treballis, no tots podran aprofitar la teva personalitat i no necessites que sigui del gust de tots.

Hi ha set mil milions de persones al planeta. Quan penses en això, la consciència que no pots complaure el món sencer és alliberadora. Una vegada que t’adones d’això, pots donar-te permís per deixar d’intentar caure bé a aquests companys que només et donen l’esquena. A qui li importa el que pensen de tu?

Ells estan en els seus camins professionals, i tu estàs en el teu. Tracta’ls amb educació i simpatia, al final no són més que persones que estan patint per situacions externes o internes de l’empresa i acaben sent desagradables i envejosos amb gent del seu voltant.

Si hi ha un departament odiós en una empresa és “Recursos Humans”. La veritat és que, encara que portis vint anys treballant en altres empreses, quan entres en una nova, quan tornes a començar, se t’oblidz que són “els dolents” o els fan fer de dolents.

I és que aquests de RRHH són els que acomiaden. Són els que baixen el sou, o els que no el pugen, o els que sancionen. O els que fan amb els sindicats i els enganyen (pobrets aquests dels sindicats, a sobre que posen del seu temps i esforç per treballar pel bé dels treballadors, sempre lluitant contra els dolents).

Les empreses utilitzen en general els seus departaments de recursos humans per fer la feina bruta. Per prendre les mesures que els responsables no volen prendre. Per executar sancions decidides per uns altres. Per resoldre problemes que altres creen. Perquè per dir que sí i ser l’oncle guai de la pel·lícula, a això ens apuntem tots, però quan toca dir no (i que sa i bo que és a dir de tant en tant que no) a això no s’apunta ningú . O quantes vegades t’han dit això de “ui, això millor que ho parlis amb els de RRHH, que són els que saben”.

Si hi ha alguna cosa que no s’ha de tornar a inventar. són els “recursos inhumans”.

El lideratge l’ha de portar cada cap de departament, servei i unitat, i gestionar, per bé i per mal. Parlem de gestionar persones, i qui millor que el seu responsable directe per saber les necessitats bàsiques i les preocupacions de cadascun dels seus treballadors. RRHH només ha de donar suport, i quan tenen un paper massa important és que alguna cosa falla.