L’encant dels zombis en la cultura actual

Des de fa temps em sorprèn el gran auge que tenen les pel·lícules o sèries de televisió (no gaire llibres) que parlen sobre els zombis, els morts vivents. Podríem dir que és una mostra més de com la resta del món ha influït en la cultura popular nord-americana i aquesta ha fet el mateix a la inversa. Entre el 1915 i mitjans dels 30, els nord-americans van tenir una presència militar a Haití en una de tantes intervencions al sud del Río Grande que va haver al segle XX. Els motius ara ja no importen massa. Una de les coses que van impactar més els marines van ser els zombis, teòrics morts vivents, que hi havia. Eren alienats que tenien una vida apàtica i que responien al mite haitià del mort que no retorna. Hollywood no se’n va poder estar d’aquesta temàtica i pocs anys després ja hi havia pel·lícules sobre zombis. Però l’explossió arriba a finals dels 60, amb el film de George Romero sobre els zombis, on se’ls intentava donar una explicació creïble. La radiació i els efectes de virus desconeguts serien les causes que els morts tornessin a la vida amb ganes de menjar carn humana, a partir d’aquell moment. I també s’entroncava amb una altra por, ben latent a la societat occidental, la de l’apocalipsi. Els zombis, des de llavors, protagonitzen ficcions on l’home ha tornat a la llei de la selva i ha de lluitar contra els morts vivents per sobreviure.

Però, i crec que és el missatge més important, també ha de lluitar contra altres homes. I en aquesta reedició del missatge de Hobbes: “l’home és un llop per l’altre home”, crec que rau el gran atractiu de sèries com The Walking Dead, per posar un exemple o el cicle de pel·lícules The Resident Evil, entre altres. Sí, els supervivents han de lluitar contra els zombis però no poden evitar els conflictes entre ells que sovint acaben amb morts i assassinats. La necessitat de cooperar per acabar amb l’amenaça o almenys no ser devorats, es veu desplaçada per la set de poder de molts humans que volen imposar les seves regles. Anem a The Walking Dead, on el protagonista és un antic ajudant de xèrif del sud rural nord-americà, que acaba fent coses impensables per tirar endavant. Que el diferencia d’altres supervivents com en Negan, per dir algun altre, que també mata a altres humans? Poca cosa. La ficció està enfocada en ell i per això entenem els seus motius però potser, només potser, passaria quelcom similar (ens identificaríem) si estigués enfocada en els seus adversaris. La ratlla entre el bé i el mal, comprenem, és molt feble i la nostra ètica és situacional. És a dir, depenent de les situacions estem obligats a fer una cosa o una altra i a pagar el preu corresponent. Un missatge irresistible, de tan realista. Per cert, no puc resistir a explicar que en una de tantes ficcions de zombis, aquests han estat provocats per un virus llençat per un grup de rics i poderosos que volien remodelar el món al seu gust i els sobraven els pobres i les classes mitjanes. Massa actual?

3 comentaris

  1. El multimilionari nord-americà (que és més aviat centrista) va dir quan li van preguntar si hi havia una guerra de classes: “Sí, i l’estem guanyant nosaltres els rics”, en un to sarcàstic. De denúncia, vaja, d’algú que no voldrien que els rics tinguessin tantes facilitats.

  2. Tant real com la mateixa vida!!!!! Sembla que la ficció en molts casos s’apropa més a la realitat… No sé si s’ha llençat o no un virus per remodelar el món però si sembla que les classes mitjanes i els més pobres s’estan apropan més.

Comments are closed.

TOTES LES NOTÍCIES