Cadascú té el seu sentit de la justícia, igual que té el seu sentit de la responsabilitat, del deure, de la lleialtat i de tants altres conceptes humans subjectius. Crec que és millor viure les situacions que se’ns van presentant sense entrar a plantejar si són justes o injustes.
Podem i hem de procurar que les relacions que establim amb els altres, personalment, en grup, etc, ens facin créixer el sentit de justícia, encara que el món, la naturalesa o l’univers no ho siguin. És per això que tenim lleis, i jutges i molts sistemes que busquen regular les relacions humanes, perquè encara que no tingui una existència pròpia, la justícia és una cosa que hauríem d’anar construint entre tots.
Per això, crec que, la vida, és com és, un procés que se suma i multiplica en relacions o en situacions d’altres, i no podem qualificar-la de justa per com tracta les persones. Però sí que podem dir que és injusta en un grup social, una família, un sistema insolidari, dictador o violent.
La nostra vida, ni és justa ni injusta, només és profundament sàvia.
L’assumpte és que ens han ensenyat i seguim conservant aquests aprenentatges que ens han portat a buscar i no responsabilitzar-nos d’entendre cada elecció, saber definir això que decidim amb el nostre ésser, fer, estar i tenir a cada moment de vida.
És millor mirar-ne les conseqüències i reconèixer el veritable valor, la llibertat, etc.
El que és just no és que tots tinguem el mateix, el que és just és que cadascú tingui el que necessita i realment valora.