La sensualitat de la carn i de l’escultura es combinen en el 70è Festival de Cinema de Cannes

La  setena jornada de la competició ens deixa un ensopit biopic sobre la figura d’Auguste Rodin a càrrec del francès Jacques Doillon a “Rodin”. Però la sensualitat de les formes de l’escultura del mestre Rodin que vol comunicar Doillon es duplica d’alguna manera en l’erotisme i el desig de la carn que es respira de forma contagiosa en la exquisida “Beguiled” de Sofia Coppola.

Després del biopic de Hazanavicius sobre Godard l’any 1968 a “Le Redoutable”, un altre francès, Jacques Doillon, concursa amb un altre cinta biogràfica, en aquest cas, sobre el famós escultor francès que va renovar el llenguatge de l’escultura, “Rodin”. Una convencional, retòrica i encartonada pel·lícula de Doillon que parla, com no, de la modernitat escultòrica aportada per Auguste Rodin (Vincent Lindon), però es centra bàsicament en la tempesta sentimental que comporta la seva relació artística i passional amb la seva amant i pupil·la, Camille Claudel (Izïa Higelin). Un afer turbulent que afecta de retruc el matrimoni de Rodin amb la seva dona Rose Beuret (Séverine Caneele), amb qui té un fill, Rodin no gosarà abandonar la seva dona per casar-se amb la seva deixeble i còmplice artística Camille.

I és que l’època retratada a “Rodin” aborda sobretot el primer encàrrec oficial que rep Rodin l’any 1880, quan ja tenia 40 anys, fer la portalada de “L’Infern” de la “Divina Comèdia” de Dante, constituïda per nombroses figures, que representen diferents conceptes i que li donaran finalment la fama i el reconeixement, sobretot figures com “El pensador”. La transcendentalitat d’aquesta obra no és suficientment tractada en el film, en què les inquietuds artístiques i creatives queden relegades bàsicament a un segon terme en favor dels impulsos amatoris incontenibles de Rodin envers Camille durant un període d’uns deu anys

En canvi, la pulsió renovadora de l’escultura de Rodin es constata en el film bàsicament en l’estàtua del literat Balzac, autèntic símbol nacional, i que Rodin, fidel a la idea del nu i de la sensualitat de les formes, representa en tota la seva naturalitat. Una representació de Balzac més proper al concepte de la lletjor que a la idea del gust de la bellesa de les formes, en justa correspondència amb el cos gros i batraci de Balzac, esculpit per Rodin. Una obra de llarga gestació de prop de set amys, incompresa pels seus mentors, i que Rodin salva cobrint el cos de Balzac amb un abric, constituint-se la monumental obra en un signe distintiu de la modernitat, desvetllant a continuació l’admiració i l’aclamació.

La temptació de la carn
La realitzadora nord-americana Sofia Coppola torna a la secció principal amb “The Beguiled” després de “Bling Ring” (2013) exhibida en la secció “Una certa mirada”. Aquest nou film de Sofia Coppola – la segona dona en competició després de Naomi Kawase – és un remake d’“El seductor” (1971, Don Siegel), a partir d’una novel·la de Thomas Cullinan, ambientat en un internat de dones del Sud dels Estats Units que acullen a un soldat ianqui ferit, el caporal McBurney (Colin Farrell) durant la Guerra de Secessió Americana.

Es tracta d’un pensionat de noies a l’estat de Virginia, en baixa ocupació l’any 1864 enmig de la guerra, governat per Miss Martha (Nicole Kidman), i entre les internes, de totes les edats, trobem Alicia (Elle Fanning) o Edwina (Kirsten Dunst). L’espai reclòs d’aquestes nenes, noies i dones, és una nova plasmació d’un univers únic i femení, pel qual Coppola sempre ha mostrar una especial predilecció, constatable des de “Las vírgenes suicidas” (1999).

L’arribada del soldat desferma l’excitació entre les noies, atretes per l’home, un nouvingut en un món exclusivament femení. Cuidat i curat d’una ferida en la cama, l’home acollit hauria d’abandonar la mansió un cop restablert de les ferides però la seva estada desvetlla la sensualitat soterrada de les dones, una atmosfera de desig que s’acaba apoderant del lloc, propiciant la transformació de les noies. L’home rodejat d’atencions i desig serà com una presa cobejada progressivament per les dones, i la influència de l’home, conscient del seu reclam, el porta a prestar-se al joc de la seducció i el flirteig.

Però aquest paradís dels sentits esdevindrà després el seu propi infern en una inflexió en el relat senzillament antològica. Quan McBurney cau per les escales i es trenca la cama, la directora pren la decisió d’amputar-li. L’home es transforma en una fera salvatge, absolutament trastornat, desproveït de la cama ara és un ésser desfavorit. Una amputació que opera, en realitat, com una castració.

Coppola no ha inventat res en “The Beguiled” però sí que sap donar-li un toc particular, carregat d’esteticisme i d’una aura vaporosa, com en un llimb, fora del món. La cineasta sap imprimir un rol privilegiat tant a l’entorn natural de la mansió com als interiors de la casa, banyat tot plegat en una atmosfera d’encapsulament i insularitat, com ofegat pel tel del temps. Un film acurat i mimat en tot detall, elegant, fascinant i hipnòtic.

TOTES LES NOTÍCIES