La pel·lícula està inspirada en la novel·la de Robert Edsel alhora basada en fets reals que van tenir lloc a la 2 Guerra Mundial quan un grup d’experts en història de l’art, batejat amb el nom de Monuments men, es va constituir per salvar i recuperar les obres d’art dels museus europeus saquejades per les tropes de Hitler per alimentar el deliri megalòman d’aquest dictador nazi que volia construir el museu més gran de la història. Però el plantejament de cinema d’entreteniment, de passatemps que ofereix la pel·lícula, ens fa oblidar a l’instant que el que estem veient en la pantalla es correspongui amb la realitat. No discutim la licitud de l’enfocament d’aquesta operació de cinema d’evasió sinó que aquesta pretesa intencionalitat de lleugeresa no acaba de rutllar per enlloc.

Sabem que aquesta és una de les eternes lluites que té el cinema com a duplicat de la realitat i de les estratègies que aquest desplega per disfressar aquest desajust del simulacre amb eines com la credibilitat o la versemblança que fan que l’espectador s’oblidi de l’estat de suspensió de la incredulitat. Però poques vegades la trampa del cartró pedra del cinema, l’art de la disfressa, es fa tant dolorosament manifest. La fricció entre ficció i història, entre la recreació ficcional de la literalitat d’uns fets autèntics reproduïts a Monuments men no es soluciona ni en els crèdits finals amb la incorporació del document, les instantànies fotogràfiques en blanc i negre dels actes i els personatges reals.

Altres vegades George Clooney s’ha inspirat en personatges o fets històrics i la seva aproximació cinematogràfica no se n’ha ressentit com passava a Buenas noches, y buena suerte (2005). Però en la present ocasió s’ha deixat portar per les inèrcies de la força dels tòpics del cinema de gènere bèl·lic de les quadrilles, els grups especials d’escollits, unes vegades grups d’elit i altres un conjunt farcit d’arreplegats o criminals a redimir en gestes heroiques que poden arribar fins al sacrifici o la immolació.

Com a film de guerra està mancat d’energia, de tensió o de vibració, les gràcies no fan riure, la ironia és innocent, l’esperit de grup és difús, els personatges no tenen carisma i, fins i tot, el magnetisme incombustible d’un George Clooney s’esvaeix en el seu paper de tinent Frank Stokes, el cap de colla. Un repartiment excepcional de primeres espases com Bill Murray, John Goodman, Jean Dejardin, Bob Balaban, Matt Damon o l’actriu Cate Blanchett mai s’havien semblat tant a una galeria d’un museu de figures de cera. D’aquest planter potser sorgeix una de les grans disfuncionalitat de la pel3lícula, el desajust més cridaner, el grinyol que provoca l’encontre entre la broma i la història, la paròdia i el document, que és reunir rostres genuïns de la comèdia i de l’humor per enrolar-los en una missió bèl·lica amb valors elevats.

Més que una missió especial militar d’alt risc ens trobem, per culpa de l’enfocament distès i bonrotllista, una mena d’expedició que té més a veure amb l’esperit d’una escapada, una sortida de vacances, un pic-nic europeu. Predomina absolutament el sentit d’una aventura despreocupada i lleugera estil film de col·legues com Ocean’s eleven (2001, Steven Soderberg), on ara no es tracta de fer caure la banca en una acció espectacular pel lucre propi sinó més aviat de pispar el botí als lladres, de ser més llestos i vius que els espoliadors, amb una finalitat més ètica i noble, restituir els tresor de l’art europeu, salvar l’ànima artística del vell continent.