Fa poc em vaig trobar amb un conegut que em va fer replantejar la famosa frase que la nostra veritable pàtria era la infantesa. Perquè és cert que la infantesa ens acaba marcant, per bé i per malament, ja que és quan comencem a experimentar amb l’existència i comencem a adoptar certes estratègies que, probablement, ens acompanyaran la resta de la vida. Doncs bé, com deia aquest conegut, que té uns 70 anys, m’explicava que s’havia mort la seva mare i que no havia anat a l’enterrament. No havia pogut perdonar als seus pares que l’haguessin fet treballar quan era petit i, segons ell, li haguessin robat la infantesa. I això, afegia, sense que tinguessin problemes econòmics greus. Veritat o mentida? Quina seria la versió dels progenitors? El que està clar és que ell jo s’ho creia. Malgrat això ha tingut una vida més o menys agradable: va estar casat i amb fills i va tenir negocis i ara té una nova parella. Però aquest fet el va marcar. Curiosament poc després d’escoltar aquesta història que, per cert vaig escoltar després d’explicar-li que anava a visitar els meus pares ja que feia setmanes que no els veia, curiosament deia vaig veure la recensió de la pel·lícula Guillaume i els nens a taula.

És una comèdia basada en la vida de l’autor: el referit Guillaume. Va créixer en una casa d’intel·lectuals parisencs on la mare el va començar a tractar com una nena. I lentament tothom va donar per fet que era homosexual. El pare va decidir ingressar-lo en un internat on aquest nen sensible va ser ridiculitzat pels seus companys. Finalment, entre els 11 i els 16, va anar a un altre internat però anglès. Quan va tornar a França es va interessar pel teatre i es va psicoanalitzar. Seguia dubtant de la seva identitat sexual però va sublimar aquest trauma o conflicte o situació existencial mitjançant el teatre. Va explicar la seva història de forma còmica i, finalment, va trobar parella i es va casar. Per cert, amb una dona. Igual que el primer exemple que es volia venjar dels seus progenitors, aquest també ho va fer: ridiculitzant la seva mare en una obra de teatre i després una pel•lícula que s’està veient a tothom. Per cert, sembla que ella s’ho ha pres bé. Algunes persones no sobreviuen, sembla ser, a una existència feliç que els acostuma a ser estimats i apreciats però que no els prepara bé per les frustracions que comporta la vida. Però el més habitual és tot el contrari.

Acabaré explicant una part del meu cas. Vaig ser un nen i un adolescent conflictiu que ha acabat tenint una bona relació amb la família. Potser ajuda el fet que vivim lluny. Potser. Però jo vull creure que un dels fets que més em va marcar l’existència va passar el 15 d’agost del 1980. Estava a la platja amb els meus pares, tenia 10 anys, i es va girar mala mar. Un home s’estava ofegant i diverses persones, entre elles el meu pare, van anar a intentar salvar-lo. Poc després vaig veure que el meu pare s’estava ofegant i jo, un nen de 10 anys, vaig decidir anar a ajudar el papa. No fa falta dir que per poc ens quedem tots plegats. Però no va passar res. Quan vam sortir sans i estalvis el meu pare em va dir: “No sé si fotre’t una hòstia per irresponsable o abraçar-te per bon fill i bon nen”. I va decidir i sempre recordaré el que va passar perquè aquell fet em va fer veure el món i els meus pares d’una manera que, bàsicament, no he canviat gaire. Em va abraçar.