Hi ha una mena d’invasió subtil que als amants de la cuina ens preocupa. Similar a la que, als anys 80 del segle passat, va omplir els nostres restaurants de ringo-rango, influïts per la que els francesos batejaren con Nouvelle Cuisine i que va salvar la vida a molts cuiners alliberant-los de la tirania del plat cuit en el darrer moment o de la mala consciència del plat rescalfat que tant empra la cuina tradicional.

Es tractava de separar, a la cuina, el tall de la salsa. De tenir la segona preparada i llesta per ser escalfada mentre el tall de carn o el filet de peix coïa a la planxa, al vapor o al forn. Desprès, la salsa banyava el plat calent i es convertia en base que rebia el tall cuit abans d’anar a taula, generalment encimbellat amb algun bri d’herba aromàtica o un toc de sal gruixuda.

Ara, aquella estratègia ha arribat als fogons domèstics. Només cal donar una ullada a les prestatgeries dels supermercats per comprovar com, en pocs anys, la quantitat de salses envasades, llestes per ser usades al moment, ha augmentat. Salses que el cuiner o cuinera de casa ja no ha de preparar, donant-hi el seu toc. Que tot just ha d’abocar per damunt l’amanida o disposar en el plat per anar-hi sucant els bocins de car o peix cuits. La revolució del ketxup ha triomfat. Com està triomfant la dels brous preparats o la de les cremes de verdures. Si entenem per triomfar el fer-se amb el mercat i incrementar les vendes cada any, és clar.

Perquè la cuina, ens deien, no era això. La cuina era un acte d’amor de la cuinera o el cuiner cap a la gent que seia a taula. Un procés on transmetia uns sabors i aromes que ajudaven a fer pinya. A crear comunitat.

Us convido a resistir. A oblidar les calories d’un estofat o el percentatge de sal d’un brou, i dedicar unes hores a la setmana a cuinar tot pensant en la cara del net quan tasti els macarrons que prepareu, o en el plaer de trobar una capsa amb una mica de verdura bullida a la nevera i menjar-la un cop passada per la paella amb una mica de cansalada. Val la pena.