El Consell d’Europa defineix la dependència com un estat en que es troben les persones que per raons relacionades amb la manca o pèrdua d’autonomia física, psíquica o intel·lectual, tenen necessitat d’assistència i/o ajudes importants per realitzar les activitats de la vida diària i de manera particular aquelles relacionades amb la cura personal.

Existeix una estreta relació entre dependència i edat. En incrementar-se l’edat disminueix la capacitat funcional donant lloc a problemes de dependència i majors necessitats d’atencions sociosanitàries.

Actualment un dels principals reptes  de la política social dels països desenvolupats -entre els que ens comptem- el constitueix l’atenció a les persones en situació de dependència i la promoció de llur autonomia personal.

El repte no es altre que atendre a aquelles persones que, per  trobar-se en situació d’especial vulnerabilitat, requereixen suports per fer les activitats essencials de la vida diària.  Es pretén aconseguir una major autonomia personal per a poder exercir plenament llurs drets com a ciutadans.

Malgrat que el risc és més freqüent trobar-lo en les persones grans, es pot donar en totes les edats i situacions. Sens dubte estem davant un repte social i sanitari que requereix una forta inversió econòmica, però també davant d’una exigència de dret que afecta els fonaments més profunds d’una societat.

 Amb la participació activa de tothom, en especial els legisladors, els tècnics i les entitats que agrupen als afectats i llurs familiars, resulta del tot necessari configurar un sistema integrat que abordi, des d’una  perspectiva global, el fet de la dependència.

Cal, al meu entendre, una prompta regulació legal, en la que es reculli la definició de dependència, avaluant la situació actual de cobertura, els reptes previstos i les possibles alternatives per fer-hi front, ja des d’ara, delimitant, en aquest camp, què és competència del Govern i  què dels Comuns.

En el seu article 30, la nostra Constitució reconeix el dret a la protecció  de la salut i a rebre prestacions per atendre altres necessitats. Per altra banda, el reconeixement dels drets de les persones en situació de dependència s’ha palesat i fet ressortir en nombrosos documents i decisions d’organitzacions internacionals, com l’Organització Mundial de la Salut, el Consell d’Europa i la Unió Europea. Les legislacions del nostre entorn geogràfic tenen lleis especifiques que regulen les situacions de dependència, contemplant-ne tres nivells: moderada, severa i gran dependència; i diferents percentatges de cobertura en funció del grau de diversitat funcional i de capacitat econòmica.

A Andorra, els canvis demogràfics i socials estan produint un increment progressiu de la població en situació dependència. Per una part, és necessari considerar l’important creixement de la població, que fa que els majors de 65 anys  s’hagin triplicat en els darrers 30 anys. D’una altra part, s’ha d’afegir la manifestació d’allò que els experts anomenen “l’envelliment de l’envelliment”, és a dir, l’augment del col·lectiu de majors de 80 anys, que en 20 anys s’ha doblat.

Diversos estudis posen de manifest la clara correlació existent entre l’edat i les situacions de dependència, com mostra el fet de que més del 32% de les persones majors de 65 anys, en la franja de majors de 80, tinguin algun tipus de diversitat funcional, en major o menor grau, mentre que aquest percentatge es redueix entre  5% i el 9% en la resta de la població, segons la franja d’edat.

A aquesta realitat derivada de l’envelliment, s’ha d’afegir la dependència per raons de malaltia i altres causes de diversitat funcional o limitació, que s’han incrementat els darrers anys pels canvis produïts en el grau de supervivència de determinades malalties cròniques i alteracions congènites i, també, per les conseqüències dels índex de sinistralitat vial i laboral.

Per part dels poders públics, es requereix, penso, una resposta ferma i sostinguda, adaptada a l’actual model de la nostra societat. No hem d’oblidar que, fins ara, han estat les famílies, i en especial les dones, les que tradicionalment han tingut cura de les persones dependents. Els canvis en el model de família i la incorporació progressiva de la dona al mercat de treball introdueix nous factors que fan imprescindible una revisió del sistema tradicional d’atenció, per assegurar una adequada capacitat de prestació a les llars, per tenir cura d’ aquelles persones que ho  necessiten  i no volen ser institucionalitzades.

He de dir però que malgrat que al nostre país no hi han unes prestacions socials econòmiques específiques per a  la dependència, en aquest supòsit,  el Ministeri de Salut, Benestar  n’atorga d’ altres de substitutives, a aquelles persones que acrediten manca de recursos econòmics. S’ha de ser prou pobre per a que et cobreixin la despesa suplementària que suposa la dependència o prou ric per pagar-la de la teva butxaca. Per aquells que pertanyem a la franja del mig, entre pobres i rics o, si voleu, entre alt i baix poder adquisitiu, on ens trobem la immensa majoria, no hi ha cap ajut.

Ens hem de felicitar de que Andorra hagi recentment ratificat  la Convenció de Nacions Unides sobre la matèria i el Consell Assessor del Ministeri de Salut i Benestar hagi elaborat un estudi aprofundit sobre la dependència.  Ben segur que en poc temps veurem canvis significatius en aquest àmbit. Entre altres, seria possible  disposar d’un assistent, aquelles persones que no poden valer-se per si mateixes en les tasques de la vida diària i que necessiten que algú en tingui cura.

L’assistent podria rebre un salari cobert pels serveis socials, en major o menor grau, en funció dels ingressos econòmics de l’afectat.  Aquesta era una mesura projectada per implantar a Andorra en els anys 90, per part del Govern  encapçalava el Sr. Oscar Ribas Reig i que tenia al  Sr.Agusti Font al front del ministeri competent.

Suposo que la mesura no es va dur a terme, paradoxalment, per motius econòmics per bé que un potent argument d’aquesta índole la recolzava aleshores i la recomana ara: meitat de cost respecte al de l’ingrés  de l’afectat  en un centre d’acollida.  Aquest argument vindria reforçat per un altre que consistiria en promoure la possibilitat de romandre a la llar i enfortir així els vincles afectius de l’afectat amb els familiars. Sabem que en alguns casos no és possible però tant que pugui les persones dependents penso que haurien de poder triar.