Curiosament, hores després que es publiqués una entrevista a La Vanguardia al sociòleg polonès Zygmunt Bauman, aquest va morir. Per això se’m van quedar encara més gravades unes afirmacions que va realitzar sobre el gran perill de la globalització que, a més, ni tan sols eren seves. Bauman parafrasejava un altre sociòleg, l’alemany Ulrich Beck i assegurava que ja vivim en una era globalitzada. Tots som interdependents en quasi tots els aspectes de la nostra vida però encara no hem adquirit una consciència cosmopolita. Ni tan sols hem començat a realitzar intents seriosos per adquirir-la. Cada cop hi ha una globalització econòmica i cultural més gran però no política. Seguim pensant, afegeixo jo, com a ciutadans d’un estat nació en un món en què aquest té menys influència. Les emissions de C02 a l’atmosfera afecten tot el planeta, podríem resumir, però segueixen sent els estats qui regulen o no aquest fenomen. Cada cop s’està tornant més tòpic dir que la victòria del Brexit i de Trump als Estats Units, demostra que els perjudicats per la globalització han decidit aturar o frenar aquest fenomen. Però segueixo sent optimista i penso que no es poden posar portes al camp i que, tard o d’hora, s’imposarà una globalització més positiva i que tingui en compte els desitjos i necessitats d’una franja més àmplia de la població.

D’entrada, la victòria de Trump i el Brexit suposen la mort o un cop molt dur a aquest fenomen político-econòmic anomenat neoliberalisme que va néixer, precisament, al Regne Unit i als Estats Units amb Margaret Thatcher i Reagan com a inspiradors. I, precisament, la conservadora Theresa May i el republicà atípic Donald Trump han provocat un gir al nacionalisme que deixa en suspens el neoliberalisme que els seus antecessors ideològics van ajudar a consolidar. El neoliberalisme no ha donat més de si ja que va contribuir (o conviure) amb l’enterrament del comunisme però el seu ideal de fronteres obertes al comerç s’ha estancat o ha anat cap enrera. La raó principal és que els decreixents guanys de les classes mitjanes i treballadores dels països rics van quedar tapades amb un accés més barat al crèdit. Però aquest es va acabar amb la crisi de Lehman Brothers al 2008, l’única gran entitat que el Govern nord-americà no va voler intervenir. Lehman Brothers va caure, curiosament, en un moment en què el sistema va decidir ser fidel als seus principis. Tornem a la conciència global: moralment crec que hem d’expandir la nostra consciència i abastir tots els humans i també els animals i el medi ambient…tant com puguem. Però l’actual interdependència creixent fa que, sigui, a més una inevitable tendència pràctica. El nacionalisme no morirà aviat o almenys no ho farà encara. Però s’haurà de tornar més obert, inclusiu i global. I les persones també. Està en les nostres mans que el procés sigui més o menys dolorós.