L’any 1914, fa 100 anys, van tenir lloc dos fets que van marcar la història d’Andorra: la canonització evangèlica de la Mare de Déu de Meritxell i la creació de l’Himne d’Andorra. No obstant, als llibres d’història es contempla que aquests dos fets van succeir l’any 1921, ja que per qüestions històriques, els actes oficials es van posposar vuit anys. El papa Pius X va concedir la canonització a la Verge de Meritxell com a patrona de les Valls d’Andorra el 13 de maig de 1914, i el mateix any, i amb motiu d’això, el bisbe Benlloch i mossèn Marfany, creaven l’himne andorrà, El Gran Carlemany. Tot estava preparat perquè el 8 de setembre de 1914 es fessin els actes oficials de coronació de la Mare de Déu i l’estrena de l’himne, però l’esdevenir de la història va provocar la pròrroga de la festa fins al 1921. Val a dir que el Consell General de les Valls d’Andorra ja havia proclamat per decisió unànime que la Verge de Meritxell era ‘la Patrona i especial Protectora seva, des de temps immemorial’ el 24 d’octubre de 1874, fa 140 anys. El síndic de l’època era Nicolàs Duedra, natural de Canillo.

La història va voler que els actes que estaven preparats per celebrar la canonització evangèlica de la Verge de Meritxell com a Patrona d’Andorra i l’estrena de l’himne nacional d’Andorra, ara fa 100 anys, es posposessin 7 anys, i no fos fins al 1921 quan es van celebrar aquestes dues efemèrides.

El 24 d’octubre de 1873 el Consell General de les Valls d’Andorra va prendre la decisió de declarar oficialment la Verge de Meritxell patrona de les Valls d’Andorra. Entre els motius per fer-ho, en destaquen d’una banda ‘la gran devoció professada per les Valls a la Mare de Déu, considerada des de temps immemorial Patrona de tot el territori andorrà’, així com ‘la protecció que ha atorgat als habitants en situacions greus i difícils’ i d’altra, ‘el deure d’agrair-li els favors rebuts en el passat i merèixer que continuï afavorint el país en el futur’. Aquesta decisió, ‘del poble i no religiosa’, tal com destaca mossèn Ramon de Canillo, va venir donada per diferents motius: les relacions del Consell General amb els coprínceps no passaven per un bon moment. I, a més, des del 10 d’agost de 1873 fins al setembre de 1874 la diòcesi de la Seu va passar sense bisbe i consegüentment Andorra sense copríncep, ja que la ciutat estava ocupada per tropes carlines.

D’aquesta manera s’explica que la proclamació del patronatge de Meritxell es fes ‘de manera exclusiva pel Consell General, sense la participació de cap autoritat eclesiàstica’. L’objectiu, segons ha relatat  mossèn Ramon, era ‘reforçar la unitat del poble andorrà’ i remarca el fet que ‘sense cap intervenció de l’Església, ja que va ser el poble davant una necessitat, davant la feblesa, que van buscar en Meritxell una font d’unitat’. Per entendre la importància del Santuari de Meritxell s’ha de tenir en compte que ja Antoni Fiter i Rossell l’any 1748 li va assignar el primer lloc entre tots els santuaris andorrans.

Després de més de 40 anys (1873-1914), el bisbe Joan Benlloch va iniciar el procés per obtenir el reconeixement eclesiàstic de la Verge de Meritxell al Vaticà. L’any 1913 es van començar a fer les gestions i la petició formal va ser cursada curiosament en una data que posteriorment també ha tingut una rellevància cabdal per a la història del país: va ser un 14 de març (actualment dia de la Constitució), quan Joan Benlloch va fer la petició al Vaticà, que va ser contestada favorablement el 13 de maig de 1914. El 29 de juliol del mateix any, en una sessió extraordinària, el Consell General va presentar als cònsols de les sis parròquies la confirmació del patronatge pel papa Pius X, encarregat de la canonització i reconeixement eclesiàstic. Així, es va acordar que el 7 i 8 de setembre se celebraria una festa, per commemorar aquesta fita tan important i que a partir de llavors el 8 de setembre seria festa nacional a Andorra, i tal com explica mossèn Ramon, ‘els actes ja estaven preparats i lligats’. Per a l’esdeveniment es van preveure també les medalles commemoratives i l’estrena de l’himne d’Andorra, musicat per mossèn Marfany, i escrit pel propi bisbe Benlloch. No obstant això, els actes festius es van suspendre. Hi ha dos fets que ho podrien explicar: d’una banda, la mort del papa Pius X el 19 agost i de l’altra, el començament de la Primera Guerra Mundial.

L’any 1921, i després d’un espai de temps de 7 anys, per fi va tenir lloc la coronació canònica. Una vegada van obtenir la confirmació de l’any 1914 pel papa Pius X, el bisbe Guitart va reprendre els actes de coronació. El 8 de setembre de 1921 es va fer l’acte solemne davant nombroses autoritats. La corona de la Verge i del Nen Jesús van ser sufragades pel poble i fetes al taller d’orfebreria de Joaquim Cabot, a Barcelona. Mossèn Ramon posa en relleu el fet que fos el poble qui sufragués les despeses, ja que ‘donar una joia en aquella època d’extrema pobresa era donar tot el patrimoni familiar’. Per primera vegada aquell 8 de setembre de 1921 es va interpretar oficialment l’Himne d’Andorra, que ha arribat fins avui en dia.

La història més recent i que la majoria de gent coneix és que el 8 de setembre de 1972 el Santuari vell de Meritxell va patir un incendi en què va desaparèixer, a part dels altars d’origen gòtic i barroc, la talla romànica de la Verge de Meritxell. El mes de juliol de 1974 el Consell General va prendre la decisió d’aixecar-ne un de nou, que va ser encarregat a Ricard Bofill. Al santuari vell s’hi va instal·lar l’any 1994 una exposició amb les peces que van sobreviure a l’incendi, entre elles, una campana, peces cremades, i la corona de 1921. Val a dir que el nou santuari ‘no es va completar del tot, ja que no agradava al poble’, ha explicat mossèn Ramon. De fet s’havia previst un pont que l’unia amb l’altre costat de la vall i un oratori, obres que es van desestimar.

En relació a l’Himne d’Andorra, El Gran Carlemany, amb lletra del bisbe Benlloch i música de mossèn Enric Marfany, es va imprimir a Barcelona, juntament amb la partitura La Marxa del Consell.