La brutícia dels diners esmenada per l’ètica del periodisme: “Money Monster” de Jodie Foster

Lee Gates (George Clooney) presenta un programa televisiu, que dóna nom a la pel·lícula, supervisat tècnicament per la feina de la productora i editora Patty Fenn (Julia Roberts). Un show televisiu i mediàtic associat al periodisme espectacle centrat en parlar d’economia amb la voluntat d’orientar a petits estalviadors alhora d’invertir el seus diners en borsa.

Però un dia l’emissió en directe es veu sotragada per la irrupció d’un jove (Jack O’Connell) en el plató que segresta al presentador davant les càmeres. El noi amenaça amb fer volar els estudis i matar els ostatges, emprenyat perquè ha estat estafat i ara es troba sense diners seguint els simpàtics consells del presentador gurú Gates.

El discurs del film és fa evident al primer revolt amb una denúncia de la frivolitat, el groguisme i la inconsciència dels mitjans de comunicació, pendents tan sols dels índexs d’audiència. La intencionalitat manifesta és la reivindicació de l’ètica periodística, l’aposta per la defensa d’un periodisme compromès i desvetllar consciències adormides.

Això farà que el dos periodistes, bons companys de feina malgrat les tibantors provocades per l’ego immens de Gates, s’involucrin colze a colze en el desemmascarament de les operacions fraudulentes d’un magnat de Wall Street, Walt Camby (Dominic West). Camby representaria l’emblema del capitalisme sense ànima, voraç i depredador, la clàssica poma podrida del sistema, que podria haver provocat la caiguda deliberada d’unes accions que va deixar en la ruïna a molts petits inversors, com el noi indignat.

La cineasta i actriu Jodie Foster dirigeix el seu quart llargmetratge i posa en safata un paper a la mida de l’actor George Clooney, productor del film i intèrpret principal, secundat per l’actriu Julia Roberts. Un repartiment d’altura que, al final, li va una mica gran a un film discret que intenta conjugar el món de les finances i el del periodisme, un film tan ben intencionat i distret com plenament previsible i innocu.

No cal dir que el cinema popular de Hollywood s’ha caracteritzat sovint per adreçar missatges positius i tranquil·litzadors de les bones consciències, tot jugant amb les lleis de l’entreteniment, però en aquesta ocasió crec que Jodie Foster i els guionistes s’han passat de rosca. En l’esforç d’intentar oferir un producte que abordés o s’inspirés en els estralls de la crisis financera d’aquests darrers anys, barrejant-hi el periodisme també, fa que tot resulti massa recargolat, artificiós, forçat.

Predomina sobretot l’alquímia dels ingredients del thriller, amb la indispensable intriga que pot desvetlla un imprevist desenllaç, amenitzat també amb espurnes d’humor, gracietes i sornegueria cedides per Clooney, i la inclusió d’ajustades dosis de crítica i reivindicació. Una combinació massa cuinada que, al capdavall, juga en detriment de la autèntica substància, de l’essència, i la necessària reflexió.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *