El reputat realitzador britànic Ken Loach, de la mà del seu inseparable guionista de capçalera Paul Laverty, ha dirigit el film d’ambientació històrica “Jimmy’s Hall” centrat en l’activista irlandès d’esquerres Jimmy Gralton (Barry Ward) que torna a Irlanda a la dècada dels anys 30 després d’una estada de deu anys a Nova York com a exiliat.

L’arribada de Jimmy té lloc en un temps polític més assossegat políticament però que socialment coincideix amb la crisi econòmica que va tenir lloc al final de la guerra civil irlandesa, després de la Guerra d’Independència amb la Gran Bretanya. Això li permet al britànic Ken Loach reincidir en el conegut territori de les lluites socials i polítiques històriques i retornar al temps de les divisions i tensions entre els mateixos irlandesos com ja havia reflectit amb anterioritat a “El viento que agita la cebada” – Palma d’Or a Cannes’2006 -.

El combat polític de Ken Loach podríem dir que afegeix un ingredient nou, un component més hedonista i lúdic, enmig de la lluita entre oposats a través de la importància que pren un local social – que dóna títol al film- on el lleure i el ball tenen un impensat revulsiu revolucionari enmig d’un entorn tan retrògrada com l’irlandès. Aquest local construït de forma cooperativista roman tancat i Jimmy vol ressuscitar-lo al retornar a casa com a centre dinamitzador. Un club social carregat de simbolisme ja que representa un espai comunitari obert a la lectura, l’aprenentatge de diverses matèries o la pràctica d’esports com a motor d’un activisme cultural i social en anys d’analfabetisme i control social d’una Església ultraconservadora.

En aquesta confrontació entre dreta i esquerre destaca el paper del capellà local, autèntic poder fàctic d’aquesta petita comunitat rural, que s’oposa al ball com si fos una cosa diabòlica, arribant fins i tot a titllar al líder local Jimmy d’anticrist. L’oposició entre el dogma religiós i el plaer alliberador del ball, entre la tradició i els ritmes moderns com el swing o el foxtrot, converteixen aquest duel en una entrega més de l’etern enfrontament entre la foguera inquisitorial i la llibertat de pensament, entre el reaccionarisme i el progressisme.

El sermó del cineasta el podem compartir plenament, però com passa sovint a can Loach, el seu discurs pateix força de la rèmora del maniqueisme, de l’adoctrinament. Combreguem amb els valors del director però també li demanaríem que les seves pel·lícules socials no fossin tan didàctiques. La seva pel·lícula és una obra benintencionada i, per què no, interessant, però ens mou més a l’ensopiment que a la rauxa. I és que cinematogràficament no aconsegueix tampoc desprendre’s d’un to convencional, rutinari, massa encotillat.