Com a català que resideixo a Andorra des de fa 14 anys no puc parar de mirar el procés que es viu a Catalunya amb una barreja d’emocions i una relativa distància (molt relativa  perquè la frontera la tinc a nou quilòmetres i bona part dels meus amics i veïns són catalans d’origen). I com a aficionat a la història no puc parar de repetir-em que aquesta no es repeteix mai però que hi ha certs patrons que acostumen a repetir-se, tot i que amb moltes diferències. I no puc deixar de pensar que l’actual moment històric es sembla massa al que va passar a Irlanda, a partir del 1918. Anem una mica abans: els nacionalistes irlandesos reclamaven una autonomia que els unionistes van bloquejar. L’entrada del Regne Unit a la primera guerra mundial va bloquejar encara més el procés fins que els independentistes no van tenir millor que rebelar-se militarment, aliats amb els alemanys: l’enemic del Regne Unit en la guerra. La rebelió va ser aixafada però la repressió va ser dura i va provocar un gran rebuig en la població d’Irlanda. El resultat va ser que en les següents eleccions els independentistes van assolir un 46% dels vots a l’illa i la majoria absoluta del primer parlament autonòmic. El Govern britànic havia concedit l’autogovern just quan els separatistes ja eren una majoria minoritària. 

El Regne Unit no ho va acceptar i va començar una guerra de guerrilles entre els britànics i l’exèrcit republicà irlandès en què van morir unes 2.000 persones. Finalment, els rebels no tenien pràcticament armes però els britànics no tenien els diners necessaris ni la voluntat política necessària per governar una illa contra prop de la meitat de la població. I es va arribar a un acord pel qual el sud on els independentistes eren majoritaris va assolir més autogovern (i finalment la independència) i el nord, on eren majoritaris els unionistes va romandre al Regne Unit sense diferències. I al sud va esclatar una nova guerra civil entre els partidaris d’acceptar l’acord i els contraris. 

 Bonica lliçó d’història em podríeu dir però que té a veure, es podria afegir, amb Catalunya 2015. Doncs el següent. En altres parts de l’imperi britànic es va apostar per l’acord: Canadà, Austràlia i Nova Zelanda. I va haver més autogovern i prosperitat econòmica. Irlanda no està tant desenvolupada econòmicament com aquestes nacions i pel que fa a la llengua i cultura originàries està en situació residual. Potser…només potser…podríem reflexionar sobre tot això.