Recentment, un manifest de prop de 300 lingüistes demanant que el català sigui l’única llengua d’un futur estat independent, ha sacsejat la vida política catalana… i l’espanyola. Una cosa que m’ha fet reflexionar força és alguna de les crítiques que afirma que amb un estat propi el català no, forçosament, hauria de tenir més futur. I contraposen l’exemple d’Andorra i Irlanda. El cas d’Irlanda és emblemàtic. Als anys 20 va aconseguir una pseudoindependència que es va concretar al 1948. Hi havia consens en recuperar el gaèlic entre la majoria de la població i la classe política. Tot i així el gaèlic va passar de ser la llengua habitual del 20%, aproximadament, dels habitants d’Irlanda, a un 15% a finals dels 30 i menys d’un 5% fa uns anys. Què ha passat? Doncs res especialment complicat: l’anglès ja s’havia convertit en la llengua hegemònica d’Irlanda i els reforços a l’idioma nadiu només han fet que endarrerir el procés final de desaparició. Així de clar. A Andorra, on l’únic idioma oficial és el català, la situació és diferent. Recentment, el català ha passat a ser un altre cop l’idioma majoritari. Per quin motiu? Doncs bàsicament perquè per la crisi molta gent ha hagut de marxar del país. Fonamentalment, emigrants de llengua castellana o portuguesa. Però pels habitants, com és el meu cas, del Principat és ben clar quin és l’idioma franc als carrers: el castellà. I aquí no es pot parlar, en cap cas, d’interferències de l’estat ja que aquest i el sector empresarial important són monolingües. Però el carrer ja no ho és tant. Finalment, parlem de Bielorrússia, on la llengua local, el bielorús, està en decadència malgrat que sigui un estat independent.
Cada cop tinc més clar que el català, que és la meva llengua materna i habitual, li queda poc d’existència. Simplement per la raó dels fets. No pot competir amb dos llengües importants i d’abast internacional com és el cas del castellà i el francès. Perquè bàsicament no és la llengua necessària per a viure en el territori lingüístic. L’excepció parcial és Andorra però al bar del costat de casa meva, a Andorra la Vella, puc escoltar les converses de gent que porta vivint al país 30 o 40 anys sense parlar català (almenys habitualment) i no sembla que els hagi anat malament. És l’idioma oficial però no el més necessari per viure. I això em recorda al que va passar amb el llatí que seguia sent l’idioma de les cancelleries quan als carrers ja es parlaven dialectes del llatí molt diferents com, per exemple, aquesta llengua en la que ara escric. És important? En el sentit que cada llengua defineix un món i en la comunitat sentimental dels catalanoparlants, sí. I també en el sentit polític ja que la llengua és el símbol de la comunitat catalana i andorrana (és menys sentida així en els altres territoris de parla catalana). Però també és cert que, així com hem d’acceptar que tots els individus morirem, també ho faran els nostres símbols i creences. Moriré jo, morirà la meva llengua…moriran els costums amb els quals em vaig criar. I seran substituïts per altres. Saber-ho no ens fa millors però sí més lúcids.
Gràcies, Pedro i gràcies Carles. A veure, les dades oficials d’ús lingüístic del català indiquen que a la Catalunya Nord el tenen com a llengua habitual un 3,5% de la gent, a Andorra una mica més del 40%, a Catalunya i les Illes Balears un 36% i al País Valencià poc més del 30%. És cert que ara el català no està prohibit (exceptuant la Catalunya Nord) però també que és la llengua menys parlada als territoris on va ser majoritària. El català ha guanyat molts terrenys però el més important, l’ús social ha retrocedit. Com no podia ser d’una altra manera ja que hi ha hagut, entre altres coses, processos immigratoris molt forts que han donat aquest efecte. Ara, com a mínim, està bé tenir un debat sobre amb la màxima racionalitat i sense tabus.
Lúcid i clar. Com sempre, senyor Moliné.
Pere, penso que estàs molt equivocat !! Al contrari que Irlanda, que com tu dius va obtenir la seva independència abans dels 50, Catalunya va tenir el català prohibit fins al 75, i des de aleshores, convivint amb el castellà, la seva progressió ha estat força gran i a dia d’avui es troba molt consolidat. Sincerament, penso que els dos exemples que poses, no tenen res a veure amb el català, una llengua del mateix origen que el castellà, el francès, el portuguès, etc… i que per tant el seu aprenentatge i la seva comprensió estan a l’abast dels nostres veïns i dels immigrants que tenim.
Jo li desitjo molt anys al català !!