Com a resposta a l’anunci del TC de portar a judici Carme Forcadell, els grups de JxSí i la Cup van presentar una proposta de resolució per defensar la ‘inviolabilitat’ de la presidenta del Parlament, i mentre el locutor mirava de no entrebancar-se amb el mot jo, inconscientment, n’anava comptant el nombre de síl·labes. Que són set, pas mal. Ja hi pots fer un vers, un heptasíl·lab. És una mena de mecanisme reflex que tinc de sempre i que indica, suposo, la fascinació pels puzles lingüístics. Això de poder fer créixer un mot molt més enllà de l’arrel a còpia d’afegir-hi prefixos i sufixos m’encanta. En el cas que ens ocupa: del verb violar a l’adjectiu violable, d’aquí al substantiu violabilitat i finalment al substantiu antònim inviolabilitat. Com un joc de lego.
    Aquesta família tan curteta (no arriba ni a una desena de membres) prové de vis, el terme que els llatins feien servir per ‘força’. I en realitat el sentit de ‘forçar algú a un acte sexual contra la seva voluntat’ no és ni de lluny el primigeni (tindria gràcia que el Parlament hagués de declarar que la presidenta no és violable, com si això hagués de ser una excepció i no pas la norma). La majoria de violacions es cometren contra ens intangibles, no pas contra persones, i en aquest sentit els exemples que proporciona el diccionari són ben il·lustratius: violar una llei, un precepte, una regla, un jurament, un pacte, el secret epistolar. No és fins a la segona accepció que apareix un objecte o cosa concreta, en aquest cas un lloc: violació de domicili. I, finalment, els indrets amb connotacions especials: violar una església, una sepultura.
    Podríem fer alguna reflexió moral a partir del descobriment que, en l’era moderna, les violacions massives de dones s’han convertit en acte de guerra. Però serien reflexions arriscades, perquè d’abús del cos de la dona (i dels infants. En definitiva, del feble) per part de l’home sabem que n’hi ha hagut sempre, i de fet és una de les proves més evidents que aquesta visdels llatins (curiosament pròxima, com a arrel, a vir, ‘mascle’) és vella com el món. Perquè el que demostra la història de la humanitat, a través d’aquests actes execrables, igual que de tants altres, és que en moments de crisi o dificultat la força continua essent un recurs al servei del qui pot fer-lo servir, ja siguin soldats o jutges d’un tribunal, per damunt de tota pàtina de civilització amb què fa segles que intentem domesticar la natura. La força bruta, doncs, l’atavisme, contra l’esforç d’entendre i respectar.