Insurrectes i sediciosos (o a l’inrevés?)

No cal ni el més elemental manualet de psicologia, perquè és cosa que ensenya l’experiència viscuda: és en els moments difícils quan les persones ensenyem la pasta de què veritablement estem fets. Al llarg de quatre dècades de, per dir-ne d’alguna manera, democràcia, els hereus del franquisme s’han anat envernissant amb pàtines de democraticisme aparent per fer veure que s’adaptaven als temps, però n’hi ha hagut prou amb una mica de rebel•lió perquè uns quants es traguessin la careta (i espera’t, que això s’encomana). Els ultres de Manos Limpias fan servir un llenguatge tan casposament castrense que si no fes por gairebé resultaria tendre. Amb les seves denúncies recents han ressuscitat dos termes que ens pensàvem que jeien per sempre més en alguna tomba del Valle de los Caídos: acusen el president Mas d’insurrecció i d’incitar a la sedició.

En realitat insurreció va tenir un fugaç període de glòria a cap a finals dels vuitantes i primers norantes, gràcies a El Último de la Fila i la cançó que es titulava precisament així (“Me siento hoy com un halcón / llamado a las filas de la insurrección”). En la veu de Manolo García, el terme gairebé semblava recobrar l’innegable origen poètic que té, perquè prové del llatí surgere, ‘sorgir’, el verb que en italià es fa servir per dir ‘sortir el sol’. Però la família ja no ho és tant, de lírica: els dos membres més quotidians pertanyen al vocabulari del cinema gore (ensurt) i del catolicisme fantàstic: resurrecció. Com que estrictament surgere significa ‘alçar-se, estar-se dret’, l’insurrecte és aquell qui s’ha alçat (contra l’ordre, no cal dir-ho, establert).

Quant a sedició, que semànticament fem servir com a sinònim (per dir alçament o rebel•lió), allò que li confereix un gust particular és una característica que ja vam veure fa dues setmanes amb urna: un mot sense família. El verb també llatí ire, ‘anar’, es convertia, gràcies a la simple addició de la preposició sed, ‘sense, a part’, en ‘apartar-se, discordar’, tot i que a nosaltres no ens va arribar mai en forma verbal sinó de substantiu. A partir del qual es crea el segon i únic altre membre de la família, l’adjectiu sediciós, que és el que ara aquests grans demòcrates de Manos Limpias ens han penjat.

No em direu que a aquestes altures no és romàntic que et tractin amb un terme tan decimonònic com sediciós. Tot i que, què voleu que us digui, a mi insurrecte encara m’agrada més. Potser perquè encara em duren els efectes d’una ingesta massiva d’El Último de la Fila.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *