Vol dir, literalment, ‘saltar a sobre’. Del verb llatí insilire. La gràcia, sí és que en té cap, és que es tracta d’un derivat culte (de l’ètim saltare).
    Els dies previs a l’acord el país es va convertir en un cafarnaüm de gent saltant els uns damunt dels altres, com un camp de batalla de cangurs enfollits. Bé, per ser sincers diguem que molts cangurs d’un grup nombrós saltaven sobre els d’un altre de més reduït. Amb molt mala traça, perquè propinar el mot ofensiu o vilipendi com si fos un mastegot no fa sinó atiar el foc. Perquè un insult sigui efectiu cal que arribi al destinatari i que l’amari, però si ja se l’espera i està a la defensiva és probable que l’esquivi. Per això no es tracta de dir-la tan grossa com puguis i ja està; en aquest cas amb prou feines aconseguiràs esbravar-te tu, i encara gràcies.
    D’entrada, la tria del mot és bàsica. Convé descartar els insults més esclatants i genèrics (cabró, desgraciat, filldeputa, malparit…) perquè, de tan usats, pràcticament han perdut el significat. Igual que els de tieta (eixelebrat, capsigrany, cagabandúrries…), perquè no fan ni pessigolles. A les xarxes s’han sentit molt botifler i traïdor(a), que són bones tries perquè delimiten més el missatge que es vol transmetre. Per a lluites caïnites com les que hem viscut suggereixo igualment miserable, tifa, carallot, xitxarel·lo… A continuació, el to: és un element primordial. Com més encès, pitjor; com que per escrit resulta molt difícil (si no impossible) afinar-lo, es pot substituir per l’embolcall, és a dir, una frase més complexa, un discurs més treballat, que donin pistes sobre el nostre estat d’ànim i sobretot obliguin el destinatari a llegir més. Així li inocularem millor el verí de la nostra ofensa. I finalment el moment. És bàsic, perquè ens permet dominar la situació, establir les regles del joc. Respondre a una circumstància adversa amb una paraula gruixuda a l’instant és comportar-se com un futbolista. I no. Perquè aquí no es tracta d’escopir sinó de fer saber al causant o causants de la nostra contrarietat el parer que ens mereix la seva actitud, però sempre amb la noble intenció que reflexioni i, si pot ser, canviï d’actitud. Per trobar el quan, doncs, és imprescindible no respondre impulsivament i saber llegir la realitat: en quin moment el cangur estarà amb la guàrdia prou baixa perquè ens li enfilem a l’esquena i hagi de carregar amb el pes.
    No sé si m’he explicat. Ho dic d’una altra manera: dir el nom del porc per les xarxes no solament és un acte inútil (i, quan es fa amb nom inventat, covard) sinó molt poc intel·ligent. Per no dir estúpid, estult o neci.