Humiliar

Quina sorprenent paradoxa, quina desconcertant contradicció, que els gens d’aquest verb tan empipador sorgeixin d’un adjectiu com humil! Sembla ben bé el joc dels contraris.

Que, ben mirat, ho és força, de contradictòria, aquesta família. I com que és curteta fa de bon explicar, o sigui que som-hi. La mare de tots plegats és ni més ni menys que l’humus llatí, és a dir, la terra. Suposo (perquè això els diccionaris etimològics ja no ho expliquen) que el pas del material (terra) al tret personal (humilis) deu tenir un rerefons cristià, per l’asssociació entre la pols de la qual venim i la que ens acollirà un cop morts. Un cop asssumit aquest salt semàntic, el que resulta interessant és el desdoblament moral de la prole: per una banda, d’humil se’n deriven humilitat i humilment, que ja trobem usats a les Homilies d’Organyà, al segle XII.

Acompanyant el naixement mateix de la llengua. Dos segles més tard, però, sorgeix la cara fosca, de la mà ni més ni menys que de Llull: humiliar, humiliació i humiliant. I, com si la vergonya d’haver-los engendrat hagués estroncat la deu creativa, ja no n’apareix cap més: una mare amb cinc fills, dos de blancs i tres de negres.

Com a curiositat, val a dir que el mateix humus llatí del qual prové humilis va emprendre un camí personal a partir del seu significat mateix: ‘matèria orgànica del sòl’. És d’aquí d’on sorgeixen els verbs relacionats amb l’enterrament, inhumar i exhumar. I també un de més allunyat, transhumar.

Aquesta curiositat, però, ens pot ajudar. Com veieu, no hi ha paradoxes ni contradiccions, i potser la conclusió que en podríem treure és que al poder li interessa més l’àmbit de la moralitat perquè és més manipulable i elàstic que no el de la materialitat. Les garrotades que policia i guardiacivil claven als aspirants a votants l’u d’octubre són manifestes i inconfusibles, per això al govern espanyol li ha costat tant d’amagar-les al món (només ho ha aconseguit amb els seus súbdits, que ja s’ho deixen fer de bon grat). En canvi, l’instint d’humiliar i esclafar els catalans, manifestat en declaracions institucionals, creació d’estats d’opinió, denúncies, penes i amenaces és més difícil de percebre. Nosaltres ho percebem de manera palesa (sense anar gaire lluny, en les cares d’aquells piolins rabiosos i venjatius), però hi ha qui s’empassa el discurs del constitucionalisme i la defensa de la llei amb què ho amaguen. No en va parlem, ves per on, de doble moral i en canvi de doble material no.

TOTES LES NOTÍCIES