Gravity s’emportava set estatuetes, pràcticament totes en els apartats tècnics, com muntatge, fotografia, so, efectes de so, efectes especials o banda sonora, i es convertia així en la pel·lícula més premiada de la nit. Però més enllà d’aquests guardons prou importants, Gravity va comportar la coronació del seu director, el mexicà Alfonso Cuarón, com a millor director en la gala dels 86 Premis Oscar.

Gravity és una immersió en l’espai de la mà de dos astronautes que queden penjats i aïllats a cel obert com a únics supervivents d’un xoc en cadena d’aeronaus especials i satèl·lits. Sandra Bullock i George Clooney seran els dos cossos llençats que restaran flotant i a la deriva en una immensitat inhabitable, inhumana. La pel·lícula supera aquesta premissa narrativa mínima oferint sobredosis adrenolítiques gràcies a una trepidant gimcana sideral feta de proves a superar.

L’experiència visual i sensorial de Gravity sembla conduir-nos a un salt endavant en la mateixa manera en què 2001 Una odissea a l’espai de Kubrick servia per inaugurar l’edat adulta del gènere de la ciència-ficció espacial. La pel·lícula es un viatge induït en l’espai infinit gràcies a una tecnologia 3D que pot treure un profit inimitable dels espais oberts al poder subratllar els volums i la profunditat d’espai.

I més enllà de la bellesa incommensurable de l’infinit que ens recorda per forçat contrast la petitesa humana, i que ens pot dur a prestant-nos fàcilment a tripijocs metafísics; la pel·lícula ofereix també gràcies a una realització basada en majestuosos plans-seqüències la meravellosa plasticitat de la dansa dels cossos surant en l’univers així com els seus malabarismes i acrobàcies per esgarrapar desesperadament la vida en una mena de cirque du soleil de l’estratosfera.